Dues infermeres a la unitat de crítics de l'Hospital Clínic (ACN/Laura Fíguls)
ANÀLISI

Les infermeres hi són sempre

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Laura Rosel

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

Us saludem des del Recinte Modernista de Sant Pau. Coincidint amb el dia mundial de la infermeria. Avui Catalunya Ràdio se situa al costat d'un col·lectiu essencial, que agrupa 48.000 professionals i que arrossega greuges i mancances.

El principal problema: falten infermeres. Ara mateix, en farien falta almenys 24.000 per garantir una atenció dins de la mitjana europea. A Catalunya, la ràtio és de sis infermeres per cada mil habitants. Cada infermera té gairebé 170 pacients a càrrec. A Europa, aquesta proporció millora: és de nou per cada mil. Unes 110 persones per infermera.

Les infermeres hi són sempre. Això no es qüestiona. Es dona per fet que sempre hi haurà una infermera disponible. Hi eren abans de la pandèmia i hi són ara, que ja pràcticament ha passat. Hi han estat -i molt- durant aquests dos anys. Liderant el cribratge, les onades de malalts Covid a planta i a les UCI, i engegant una campanya de vacunació massiva sense precedents. Però tot això ho fan a canvi d'un salari magre, que procuren millorar doblant torns i encadenant guàrdies. Amb un excés de contractes temporals. Amb dificultats importants a l'hora de mantenir una formació constant que és imprescindible per al sector. I amb un reconeixement sempre escàs. Potser perquè gairebé el 90% dels qui s'hi dediquen són dones i perquè el treball de cures sempre cotitza a la baixa. Vaja, un panorama poc atractiu, poc estimulant, que fa que s'entengui perfectament l'èxode de professionals cap a països veïns on es treballa millor i es cobra més. Tot i així, hi són. I els exigim que hi siguin, que hi siguin més.

Les infermeres són essencials i així els ho haurien de reconèixer el sistema i la població. Professionals amb una llista de competències i assignacions interminable: no només la cura i l'atenció dels malalts, també la docència, la investigació i la gestió dels centres sanitaris, la promoció de la salut, la prevenció de malalties.

Tot això s'aguanta per la vocació, perquè és una professió vocacional, amb un esperit de servei públic tenaç que ens hauria de fer revisar com a societat quin equilibri volem entre l'exigència tan alta que tenim cap a la sanitat pública i la realitat dels professionals que en formen part.

Anar al contingut