L'efecte Ayuso
L'efecte Ayuso
L'efecte Ayuso. Per Laura Rosel
ANÀLISI

L'efecte Ayuso

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

Dilluns de festa a Madrid. Els madrilenys tenen un cap de setmana llarg, pel Dia de la Comunitat. Toros, ahir. Eleccions, demà. Bars i restaurants oberts des de fa mesos. Perquè Madrid és llibertat.

Isabel Díaz Ayuso ho té tot de cara per seguir presidint la Comunitat. Té de cara fins i tot l'oposició, que la dona per guanyadora des del principi. L'eufòria de l'entorn d'Ayuso és evident i comprensible. Sobretot, tenint en compte que venim d'on venim. Una presidenta que quan es va saber que el menú que donava als 11.500 nens de famílies amb beca menjador era menjar preparat de Telepizza i Rodilla va tenir la barra de dir que la pizza és un dels productes més antics de la dieta mediterrània. I no va passar res.

La presidenta que va permetre que del seu govern sortís l'ordre de no traslladar avis als hospitals durant el pic de la primera onada. Que després obria portades vestida de negre i amb el rimmel desfet, amb posat de Mare de Déu. Ha marcat l'agenda i ha fet anar els titulars per on més li ha convingut. 

Pablo Casado veu aquestes eleccions com el primer assalt per arribar a La Moncloa. A les últimes autonòmiques, el PP va quedar per darrera del PSOE, però un pacte de despatxos va permetre convertir la fins aleshores desconeguda Isabel Díaz Ayuso en la presidenta de la Comunitat més jove.

En funció del resultat que obtingui demà a les urnes, podria marcar l'inici d'una nova etapa al Partit Popular. No són pocs els que veuen a venir una deriva "ayusista" a la direcció dels populars, si el 4M va tan bé com sembla. La "via Ayuso", com a contraposició a la "via Feijóo": moderada, amb anys de gestió pública i de victòries electorals.

Però Díaz Ayuso és una altra cosa. Una alumna avantatjada del trumpisme, segons experts com Ignacio Sánchez Cuenca. 

Timothy Snyder, professor de la Universitat Yale identifica Donald Trump com el president de la postveritat. I la postveritat, com el prefeixisme. I alerta del risc de renunciar a la veritat, de cedir els llocs de poder a personatges que prioritzen el carisma i l'espectacle, per davant de la concòrdia i la veritat. Conseqüències: el desgast de l'estat de dret, fins a convertir-lo en inservible.

Anar al contingut