ANÀLISI

L'ampliació del Prat embarranca de la nit al dia

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

L'ampliació del Prat embarranca de la nit al dia, enmig del foc creuat, les travetes i els equilibris impossibles entre governs i socis de govern, tant a Madrid com a Catalunya.

La part socialista del govern espanyol acusa la Generalitat d'immaduresa i parla de "pèrdua de confiança".

La part dels comuns del govern espanyol aplaudeix la marxa enrere i dona per fet que l'ampliació ara es pot replantejar.

La part republicana de la Generalitat parla de "xantatge" de la Moncloa, després d'haver anunciat que s'hi manifestaria en contra.

La part de Junts de la Generalitat acusa Madrid de "deslleial" i els socis de govern, de frívols i populistes.

En resum, tots al sac i el sac en terra.

La inversió al Prat ha quedat suspesa abans de començar. No hi ha hagut debat, no s'ha negociat a fons el pla director per a l'ampliació, no s'han buscat fórmules per protegir l'espai natural i ni per tirar endavant la promesa de convertir el Prat en un hub internacional, no s'ha plantejat quin ha de ser el futur de la primera infraestructura de Catalunya, ni s'ha escoltat tots els actors implicats, ni s'ha parlat clar a la ciutadania.

Els quatre partits que formen part dels dos governs que s'havien d'asseure a banda i banda (també) d'aquesta taula havien de resoldre el repte majúscul, amb el desgast polític corresponent, de decidir davant l'opinió pública a quina cistella hi posaven els ous: a la de l'economia o a la del medi ambient. L'escletxa per a una posició d'equilibri, aquí, era mínima. Difícilment es pot ampliar un aeroport sense que es dispari la factura climàtica. I fa la sensació que cap dels partits volia pagar el preu en solitari: o anaven a mitges o no hi anaven. I no hi han anat.

Ampliar una infraestructura bàsica com l'aeroport suposa atendre una reclamació històrica de Catalunya, impulsar l'economia catalana, reactivar el paper de Barcelona i de Catalunya al món. Tot un repte per al govern de Sánchez, que havia d'argumentar bé davant d'altres comunitats que estigués disposat a desembutxacar 1.700 milions a Catalunya. El projecte obligava també a aclarir si es volia convertir Barcelona en un veritable centre aeri intercontinental, un hub, o simplement en un punt de concentració d'aerolínies low-cost. Calia, també, plantejar-se quin model turístic es vol per a Catalunya. Fins i tot, quin model econòmic. També era el moment de posar damunt la taula i de resoldre la clàssica reivindicació de descentralitzar la gestió de l'aeroport per deixar-la en mans d'institucions catalanes.

Tot això d'una banda. De l'altra, l'ampliació no es pot deslligar de cap manera de l'alerta per la crisi climàtica, el projecte té un cost ecològic altíssim, que cap partit ha volgut assumir. Les contradiccions d'uns i altres sobre aquest punt son evidents, com ho son en l'opinió pública. Per això calia fer-ho bé: amb la màxima transparència cap a la ciutadania, sense moviments de triler, incorporant-hi com més veus millor i apagant la calculadora partidista.

Calia mullar-se i calia alçada de mires: rigor tècnic, capacitat d'escoltar l'altre, de cedir i de buscar consensos. Calia política de debò. Ningú no l'ha feta.

S'ha optat pel cop de porta i per carregar el mort a l'altre.

Anar al contingut