L'adeu a un model de "greuges i desequilibris"

El disseny de les infraestructures a Espanya és radial, com a principi fundacional. Però en el cas dels peatges, l'esquema és perifèric. Més aviat, parcialment perifèric. És a dir, que no pren Madrid com a km 0, sinó Catalunya, el País Valencià i Euskadi. De barreres n'hi ha que esquitxen altres punts de la península, però el gruix es concentra en aquests tres territoris. Un model que ha generat "greuges i desequilibris", dit pel mateix govern espanyol, durant més de 50 anys. Si en tenim, de coses, els catalans, que ens fan especials! Com a conductors, difícilment en trobarem uns altres a tot l'estat que hagin pagat tant per anar per autopista. El 60% de les vies ràpides del país han estat de pagament fins ara. Això serà així fins aquesta mitjanit, quan Catalunya passarà a tenir més quilòmetres de carreteres, autopistes i autovies gratuïtes que no pas de pagament. És la pujada de barreres més gran de la història. I si bé alleuja la butxaca dels qui hi circulen cada dia, també agreuja un debat no resolt. Les autopistes necessiten un manteniment, perquè han de garantir la seguretat dels qui les fan servir són vies per on circulen milers de vehicles cada dia, de les més transitades d'Espanya, i de les més utilitzades per vehicles procedents de gran part d'Europa. Si els peatges desapareixen, el cost de mantenir-les haurà de repercutir sobre l'administració pública o bé sobre un nou model de finançament a càrrec un altre cop dels usuaris. Tenint en compte la mala imatge que històricament han tingut les barreres i com de tips n'han quedat els conductors catalans, ara mateix aquesta última idea no sembla pas una bona opció. La clau és si el sector públic tindrà capacitat per assumir el manteniment de les autopistes és a dir, com trobar un sistema públic, i alhora, just. Hi ha encara dos factors més. Un: els vehicles contaminen molt. Europa vol que qui contamini, pagui. Una manera de desincentivar l'ús del vehicle privat és fer pagar per l'ús. Sense peatges, aquest efecte desapareix. I dos: els peatges han ajudat a gestionar els fluxos de trànsit. Sense barreres, els col·lapses poden ser monumentals si no s'estableix un sistema alternatiu que ho reguli. Sigui com sigui, els peatges formen part de la vida dels catalans. Fa tant que hi són, que ni ens recordem de què hi havia abans... com era agafar l'AP-7 des de Barcelona per anar cap a Girona sense haver de parar i pagar a la Roca. O anar a Tarragona sense haver de fer parada a Martorell. Tots hi hem passat hores! Per anar a la feina, a passar el cap de setmana o de vacances. Els divendres a la tarda i els diumenges al vespre, embussats. Tots n'hem vist, de cotxes que s'enganxen al de davant per estalviar-se haver de pagar, que fan saltar aquella alarma com d'incendis. Tots hem hagut de fer marxa enrere perquè el cotxe del davant s'ha equivocat de carril i ha entrat al de "només efectiu" sense dur ni una moneda a sobre. Tots hem fet marxa enrere alguna vegada perquè ens hem colat al carril exclusiu per a TeleTac sense tenir l'aparell VIP. Hem saludat amb un "bon dia, tingui" i un "gràcies, a reveure" la cara que sortia per la finestreta, pacient, parant la mà cotxe rere cotxe, amb el canvi i el "gràcies, a reveure" sempre a punt. Ara, aquestes barreres que s'havien integrat en la nostra cartografia vital, desapareixen. Serà diferent enfilar l'AP-2 avall sense passar per caixa. No tornar-nos a acostar al mur de casetes grogues (o taronges... que això dels colors és un món), estudiant l'estratègia per encertar la que permet passar-hi en menys temps. O no fer-ho tan sovint. La vida, després de tot, seguirà sent el que passa entre peatge i peatge.