La vergonya de García Ferreras i Villarejo

Els fets són incontestables, així que no cal més explicació. La qüestió és com les clavegueres converteixen un periodista de renom en un més del clan. I se m'acut que es posa l'audiència per sobre de tot, encara que sigui explicant mentides sabent que ho són. Però és massa simple: suggereixo que a més de guanyar audiència amb falsos escàndols, el que de veritat existeix és una xarxa teixida entre diner i poder, uns buscant la pasta i els altres, el poder. Sentint Ferreras i Villarejo parlar d'Inda, se m'apareix la Santíssima Trinitat de l'espanyolisme en la seva pitjor cara. Un és un policia corrupte que, en comptes de nas, té un micròfon; l'altre és un mentider compulsiu que s'ha fet periodista, i el tercer, Ferreras, és el periodista necessari perquè la porqueria que fabriquen les clavegueres tingui pàtina de veracitat. Els dos primers són subproductes, el tercer és l'anunciant que et ven la moto avariada i l'hi compres perquè se suposa que al seu taller no es fan aquestes coses. Però es fan. Ho hem sentit. El periodisme a Espanya té, com la justícia, l'exèrcit o la policia, uns deures pendents des del final del franquisme. Va fer, en general, una feina encomiable defensant la democràcia, i fins i tot es van investigar els GAL o la corrupció, però els silencis que encara mantenen grans mitjans sobre aquest escàndol denoten que allò va ser una etapa efímera. Jo estic avergonyit. Suposo que el trist protagonista d'aquesta història, a més d'avergonyit, penjarà el micro. O no.