La selectivitat i el català

Com si amb la pandèmia no n'hi hagués prou, la selectivitat arrenca també amb polèmica lingüística. Polèmica artificial, segons el govern, però sorollosa i efectiva. El TSJ ordena que abans de cada examen es pregunti als alumnes si volen els enunciats en català, en castellà o en aranès. Una ordre que, a la pràctica, suposa eliminar el català com a llengua vehicular de les proves i que el tribunal ha fet arribar tot just un dia abans, quan els alumnes estan concentrats per contenir els nervis i repassar apunts; els professors, per acompanyar-los, i els tribunals, per tenir-ho tot a punt. Al darrera hi ha la denúncia de l'associació Assemblea per una Escola Bilingüe de Catalunya, que considera que el fet que els exàmens es reparteixin prioritàriament en català (encara que estiguin disponibles també en castellà i aranès) és contrari al principi de no-discriminació i al dret a l'educació. Però les mesures que el TSJ imposa no s'aplicaran. S'estrena, la consellera Geis, a Universitats amb un gest de força, blindant el català a les proves i demanant respecte per als alumnes. "La selectivitat no es toca", diu la consellera, i menys per la via judicial. Hi ha 40.000 estudiants que s'examinen per entrar a la universitat. El català té uns 10 milions de parlants. És l'idioma sense estat més gran de la Unió Europa i està en retrocés. Per garantir-ne la supervivència, cal que més gent el parli, que la transmissió estigui garantida, que es faci servir en més plataformes i en més situacions. Ha de conquerir espais, i no perdre'ls. La immersió lingüística ha estat una fórmula poderosa durant dècades, però ara ja resulta insuficient. Només cal acostar-se al pati de qualsevol escola de primària per comprovar-ho. Delegar tota la responsabilitat sobre la supervivència de la llengua en la immersió és una equivocació, perquè la gent jove, com els que avui comencen la selectivitat, han après el català, però el fan servir poc. Com menys es fa anar la llengua, més prescindible és. Hi ha lingüistes que defensen un nou paradigma on el català sigui una eina per generar teixit social, on sigui útil per a l'ensenyament, però també la justícia, l'oci, el comerç o l'empresa. I que no tot passi per l'acció del govern, sinó sobretot, per l'empenta dels parlants. És a dir, que el català visqui perquè la gent el fa servir i no només perquè l'administració l'exigeix. Carme Junyent parla de "llengua en extinció" i l'avís és clar: les comunitats s'adonen que la seva llengua mor quan ja no hi ha res a fer.