La política trinxa

Ahir, per sorpresa, la fiscal general de l'estat espanyol, Dolores Delgado, renunciava al càrrec per motius de salut. Al juny, després d'estar uns mesos de baixa, s'havia reincorporat a la feina després d'una operació d'urgència a la columna vertebral. Diu el seu entorn que va tornar amb dificultats, i ella ahir explicava que "no es troba amb les condicions físiques que li exigeix una responsabilitat tan gran." Dilluns, també per sorpresa, la vicesecretària general del PSOE, Adriana Lastra, dirigent sempre fidel a Pedro Sánchez, abandonava el càrrec al partit explicant que en els últims mesos la seva vida personal havia tingut uns canvis importants que li demanaven tranquil·litat i repòs: un embaràs de risc. Aquests dos casos m'han fet pensar en Elsa Artadi, que en un gest de valentia que mai oblidarem, es va plantar davant dels mitjans de comunicació amb llàgrimes als ulls i va reconèixer que no podia més Artadi aquell dia va donar una lliçó a molta més gent de la que potser n'és conscient. L'exvicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo deia el mateix dilluns que, en la democràcia de la igualtat entre dones i homes, no és bo que surtin dones de la primera línia de la política. Potser el problema és que la política trinxa, com la vida mateixa, sí, però la política s'ha convertit massa sovint en una trituradora sense ànima ni humanitat. D'Artadi, Lastra i Delgado, una cosa hem après: que són elles les que surten a donar la cara. Les que diuen "fins aquí". Cadascuna pels motius que només elles saben, tot i que se'n faran moltes especulacions. Les dones, una vegada més, també en la política, van al davant. O fem una política i una societat més amable i humana o aquí no quedarà ningú. O potser sí, només els més cínics resistiran. I no crec que això sigui una bona notícia, ni per a la política ni tampoc per a la societat.