Misogínia. Autoritarisme absolut. Un any després, la pitjor amenaça per a la població la genera el mateix poder: El que des de fa un any exerceixen els talibans. El sistema repressiu i discriminatori s'ha encarregat de convertir la dona en una nena eterna, sota la interpretació més radical de la xaria, la llei islàmica, com ahir ens explicava l'enviada especial de Catalunya Ràdio i TV3, Txell Feixas, en directe des de Kabul. Tot i que els talibans recomanen el burca, moltes dones porten el hijab i una mascareta perquè només se'ls vegin els ulls. Un líder talibà feia aquesta comparació duríssima a Txell Feixas: "Si has d'escollir una sabata oberta o tapada, la que té més riquesa és la que està coberta. I amb les dones passa el mateix." Les dones a l'Afganistan estan morint a càmera lenta. Sense dret a l'educació, sense dret a vestir lliurement, a estudiar, a treballar, a la lliure circulació, a manifestar-se. La dona sense dret a existir. Són dones engabiades. Enmig d'aquesta duresa, des de dilluns sorprèn com l'equip que lidera Txell Feixas, juntament amb el càmera Carles de la Encarnación, i el productor Iñaki Garrido i els "fixers" que els acompanyen, han aconseguit que testimonis a qui ja no els queda veu s'hagin jugat la vida explicant els intents de resistència que encara queden al país, sabent que el règim els vigila de prop. Però amb l'única esperança que han d'explicar al món el que estan vivint. Dones afganeses fan cua per rebre ajuda humanitària a Kabul (REUTERS/Ali Khara) Un any després, els reporters estrangers els deixen treballar, però ja no amb la catifa vermella que van posar fa un any, perquè hi ha coses que el règim ja no vol ensenyar. Una companya de professió deia diumenge que de vegades pensa que el periodisme de veritat ha mort o ja no serveix per a res. Però peces com les que aquests dies ofereix Txell Feixas sobre el règim talibà la fan reconciliar amb la professió. Quin orgull pels mitjans públics tenir un equip a l'Afganistan liderat per la Txell Feixas que aquests dies ens demostren que, en el periodisme, tan important és arribar a un lloc com saber mirar, saber escoltar i, sobretot, saber explicar amb cada paraula precisa el que passa en un país deteriorat que el règim ja no vol ensenyar.