Tristor profunda. És el que m'atreveixo a dir que sentim la gran majoria dels catalans pel que va passar ahir a la Rambla. Si recordar el que fèiem fa cinc anys en un dia com ahir ja ens omple de pena l'ànima, fóssim on fóssim, no em puc ni imaginar el que cada 17A viuen les víctimes directes d'aquell atemptat. Víctimes a qui fa cinc anys els van arrencar una part de la seva vida per ser al carrer i que mai res ni ningú els hi podrà tornar. Feia dies que fins i tot el major dels Mossos reconeixia que la societat no ha estat a l'altura per acompanyar les víctimes d'aquests atemptats i hi hagut oblit institucional. I ahir aquests micròfons les autoritats que entrevistàvem reconeixien la seva part de responsabilitat. Des de l'alcaldessa, Ada Colau, al conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena. Com pot ser que en un acte d'homenatge a les víctimes d'un atemptat s'arribi a trencar un minut de silenci amb crits, xiulets i insults? No eren crits ni xiulets dirigits a la classe política. Els d'ahir eren crits i xiulets fets en un moment de dolor, de memòria i recolliment, que van destrossar persones a qui no oblidem que no ens podrem posar mai a la seva pell, ni sentir ni una mil·lèsima part del patiment que porten dins. Quina societat i quin país hem construït, on la falta d'empatia es fa tan evident? No sé com van tornar ahir a casa el grup de persones que va protagonitzar, o aplaudir, aquesta escridassada. Alguns fins i tot es van encarar a les víctimes que havien perdut familiars ara fa cinc anys. Eren pocs, sí, però suficients perquè els sentíssim tots. Només sé que ahir, per sort, molts vam tornar a casa sentint vergonya, tristesa i una decepció profunda per una falta de respecte que arriba a uns límits que a casa nostra mai podíem haver imaginat. Tant de bo, tant de bo, el que va passar ahir marqui un abans i un després. Si no, no sé quina societat i quin país deixarem a les noves generacions.