La gent ha complert, ara els toca als polítics

Tant amb una participació rècord -com va ser la del 2017- com amb una participació mínima, l'independentisme guanya. Per això avui moltes de les anàlisis que trobareu als diaris parlen de bloqueig i de situació sense sortida. Els últims tres anys hi ha hagut el judici del Suprem, amb la sentència històrica -per dura- contra els líders de l'1 d'Octubre, un avís per a navegants que, a la vista dels resultats de les eleccions d'ahir, no sembla haver aconseguit l'objectiu que buscava. Si hi afegim la inhabilitació de Quim Torra com a president i la del conseller Bernat Soler, encara per confirmar, la majoria absoluta de l'independentisme, superant per poc el 50% dels vots, pren encara més força. L'independentisme creix per l'extrem esquerre. La CUP millora resultats: obté la segona representació més alta des dels deu de l'època de David Fernàndez, i reforça la majoria absoluta de l'independentisme. Els socialistes tornen a nivells de la millor època de Pasqual Maragall. Des del 1999, que el PSC no guanyava en vots. Una victòria, també, de l'estratègia de Pedro Sánchez i un aval al diàleg. Ara bé, una victòria que difícilment li servirà a Salvador Illa per governar. Entre tots els elements que s'hauran d'interpretar dels resultats del 14F, n'hi ha un que requereix altes dosis d'autocrítica per part de tots els partits polítics: l'extrema dreta entra al Parlament. Però no ho fa posant-hi un peu tímidament, no demana permís com fins ara havien fet altres formacions noves, sinó que esquinça les costures de la cambra i es planta, exultant, com la quarta força, escombrant el PP i Ciutadans. Santiago Abascal ha rendibilitzat com ningú la foto de Colón. Als de Pablo Casado, com als ex d'Albert Rivera, els ha passat una factura altíssima, els ha costat un ronyó i part de l'altre, l'estratègia de fer el joc a VOX. Som l'endemà de les eleccions. És hora de portar a la pràctica els resultats. Pedro Madueño retratava ahir els nou candidats a l'Estadi Olímpic, a punt per batre's en una cursa cap a les urnes. Ara ens hem d'imaginar els polítics a punt per començar una altra cursa -esperem que sigui més un esprint que una marató- per arribar a acords per formar aviat un govern nou. Toca tenir el cap fred, pensar en les urgències econòmiques i socials que s'acumulen, com els milers de treballadors en ERTO o a l'atur, o l'ofec de la sanitat pública. Tenir el cap fred i pensar en el país. El preu de prioritzar el poder o l'interès partidista pot ser desorbitat. Les últimes eleccions espanyoles són un precedent per tenir emmarcat: potser per egoisme, potser per supèrbia, potser per un error de càlcul o potser per tot això a la vegada, la repetició electoral va permetre a VOX doblar els diputats. El desastre és a un pas. És hora de fer política. La gent ha complert. Prop de tres milions de catalans han anat a votar tot i la pandèmia, tot i la fatiga d'una política que fa anys que decep. La gent ha fet la seva part. Ara els toca als polítics. Facin política. Formin govern. Posin-se a treballar.