Una dona d'esquena mirant el mar asseguda davant d'una finestra
El mecanisme descobert explicaria per què les dones tenen el doble de risc de depressió (Pxhere)
ANÀLISI

La depressió, la veritable pandèmia del segle XXI

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Laura Rosel

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

La taula periòdica dels elements, les arrels quadrades, la revolució industrial i els verbs irregulars. Però ni l'ansietat, ni la tristesa, ni la depressió. A les escoles no s'aprèn a posar nom al que sentim, no s'aprèn a parlar de les emocions. És una de les crides que fan les persones (sobretot les persones joves) que passen per problemes de salut mental. 

Avui és el Dia Internacional de la Lluita contra la Depressió, una malaltia que afecta milers de persones a Catalunya. I que amb la covid-19 (i especialment després del confinament) s'ha estès encara més. De fet, hi ha especialistes que consideren que la depressió és la veritable pandèmia del segle XXI

A diferència del coronavirus, de vacunes, en aquest cas, no n'hi ha. Tampoc mesures per evitar-ne el contagi, com les mascaretes o el gel hidroalcohòlic. Ni campanyes d'immunització massiva, tampoc. No ens veurem anar en ramat a sessions amb el psicòleg per ordre del govern. 

De fet, ni tan sols té la meitat de la meitat de publicitat que ha tingut la covid. Un dels grans problemes de la salut mental és aquest: el silenci, el no parlar-ne o parlar-ne massa poc. I és així perquè a la depressió l'acompanya encara un estigma social que la situa en un espai d'ombra, on es fa dífícil arribar. Socialment no es considera igual una depressió que un infart o que un càncer. 

Per trencar el tabú és important que l'educació emocional sigui un eix a les escoles, que se'n parli a classe. Que se'n parli en espais públics, com a la sessió que el periodista Fidel Masreal va organitzar a finals d'any a Barcelona, amb activistes de salut mental, especialistes i familiars. Que se'n parli també als mitjans, com fem avui: donant veu als testimonis i als experts.

Que en parlin també persones amb tanta visibilitat com Andrés Iniesta i Mercedes Milà. I així, entre tots, anar traient la depressió i la salut mental de l'espai d'ombra. Perquè com més llum hi hagi, més fàcil serà per a la gent que ho estigui passant aixecar la mà i deixar anar un simple "no estic bé". Tan simple i tan potent com això: "no estic bé". 

Però tampoc amb això (per molt important que sigui) n'hi ha prou. Res de tot això (que en parlem, que se'n parli, que hi hagi espais on aixecar la mà), res no servirà prou mentre no entri en escena també la sanitat pública. Les promeses d'augmentar la plantilla de psicòlegs a l'atenció primària sempre fan tard i sempre fan curt. S'han d'abocar recursos a la sanitat pública. És qüestió de prioritats. I per això hi ha -en teoria- la política, per prioritzar allò que és més important per a la gent i no per obligar els pacients a triar entre esperar o pagar.  

Anar al contingut