La crisi de les sales de cinema

Divendres, set de la tarda, Cinemes Imperial de Sabadell: sis persones en una sala amb aforament per a dues-centes. La resta de sales, d'un total d'onze, si fa no fa, amb el mateix panorama. No cal ser Nobel d'Economia per saber que els números, així, no surten. La crisi del cinema s'evidencia en sales com aquestes, un divendres qualsevol, d'una setmana sense grans estrenes. Comença a refrescar als vespres i en teoria, la cosa ara convida més a anar al cinema que no pas fa un parell de mesos, en ple estiu. Per això casualment torna la Festa del Cine, aprofitant les primeres notes de la tardor. Durant tres dies (des d'ahir fins demà, dimecres) hi ha entrades a 3 euros i mig en un bon grapat de sales d'arreu del país. Se n'hi diu "festa" en un exercici d'optimisme autoimposat, perquè els cinemes no estan per a festes des de fa temps. La pandèmia ha deixat penjant d'un fil moltes sales, no tant perquè es buidessin durant mesos (perquè les ajudes de l'administració les va tenir connectades al respirador perquè no morissin) com pel canvi d'hàbits que la covid ha ajudat a consolidar. Hi ha càlculs, com els del professor Francesc Vilallonga, que apunten que hi ha fins a un 35% del públic que les sales tenien abans que ja potser no hi tornarà. Netflix, HBO, Movistar, Disney+, Filmin són gegants descomunals i inflexibles, que no donen respir al públic. Les sales han de pedalar fort per recuperar les xifres d'ingressos prepandèmiques, i ara, a més, s'hi ha d'afegir la factura de la llum, desbocada per a les sales, com per a la resta de clients. Encara més dades. Des de l'any 2000 fins al 2020 (segons un informe de l'ACN), Catalunya va perdre 100 cinemes. Es va passar de 237 a 137, amb una pèrdua de 10 milions d'espectadors per any. No és difícil arribar a la conclusió que el 2023 alguns cinemes comencaran a abaixar persianes. Un moviment en la direcció contrària del que ha provocat el miracle d'"Alcarràs". La pel·lícula de Carla Simón ha aconseguit reobrir algunes sales en pobles de les comarques de Lleida. És un fenomen potent, però localitzat i difícil de mantenir en el temps. Tot això per dir-vos (per dir-nos) que val la pena que anem al cinema. Ni que sigui avui i demà, aprofitant els descomptes. Anem-hi tranquils, que el drama polític que ens brinda la realitat haurà seguit acumulant minuts de llargmetratge a la sortida.