Pedro Sánchez inaugura el curs polític (Javier Lizón / EFE)
ANÀLISI

La carpeta catalana de Pedro Sánchez, a l'últim calaix?

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

En principi aquest no ha de ser un any electoral, no hi ha eleccions a la vista, per tant, l'interès informatiu en l'àmbit polític es focalitza en altres qüestions. I això ja suposa posar a prova la musculatura dels periodistes i dels mateixos polítics, que portem anys i panys encadenant cicles electorals, en una mena de campanya permanent.

Sense eleccions, doncs, les marques en vermell al calendari del curs polítics que acaba de començar assenyalen a curt termini cites com: la Diada (un clàssic), la taula de diàleg entre governs, els aniversaris de l'1 d'Octubre i de la sentència del Suprem, o la data límit per pactar els pressupostos (un altre clàssic de cada tardor). De totes aquestes dates, la més suculenta és la de la taula de diàleg, perquè agafa el govern de la Generalitat en un primer tram de la legislatura que fins ara ha estat plàcid, tot i els antecedents de la legislatura anterior entre els mateixos dos socis de govern. I perquè a l'altra banda, hi ha un govern espanyol amb un Pedro Sánchez apuntalat després d'una renovació de ministres que li ha permès donar un cop d'autoritat tan intern com de cara a l'opinió pública.

Una taula que destil·la escepticisme. Cap de les dues parts autoconvocades sembla confiar-hi gaire, per no dir gens. De fet, a una setmana vista: ni té data, ni té hora, ni té ordre del dia, ni té cadires assignades, perquè no s'ha confirmat qui de cada govern hi anirà. No se sap qui hi arrossega més els peus... i per acabar d'enfosquir l'escenari: el terrabastall de l'ampliació de l'aeroport, que situa la taula en una condició de sortida molt enrarida.

Pedro Sánchez sembla haver desat a l'últim calaix la carpeta catalana: al calaix on s'hi desen les coses que no corren pressa. Aquelles que, ara mateix, no són una amenaça ni tan sols un simple mal de cap. I la Generalitat s'esforça per tornar-la a situar -almenys- damunt la taula de treball. Hi ha poques palanques per recuperar força i protagonisme com a actor polític quan l'altra part ha decidit que no hi ha partit.

El govern espanyol ha passat de proclamar des del Liceu que estima Catalunya a clavar-li un cop de porta als nassos amb l'ampliació del Prat. Un perfil dur i sorrut, que ha decidit deixar per a una altra era la resolució de l'exili, la reforma de la sedició o el model territorial. "Cas tancat", podria ser el nom de la carpeta que ara hi ha al calaix de baix de tot. Sense polítics a la presó, amb un partits independentistes majoritaris però despistats, i el carrer esmorteït, Sánchez sembla convençut que no té cap estímul per discutir amb la Generalitat. Si no és que algú li fa veure el contrari. I no serà fàcil.

Anar al contingut