Més de 50 milions d'italians tenen dret a vot. No arriba al 64% els ciutadans que han anat a votar en unes eleccions que han tornat a demostrar la facilitat del seu país per trencar-se políticament. Itàlia és l'embolic constant: en la manera que tenen de conduir i en la política. La gestió pública italiana està eternament segrestada pel politiqueig i arrossega els italians a crisis i canvis de govern constants, que provoquen un cansament, també, etern. Aquest enèsim atzucac de la política italiana és diferent, perquè està intoxicat. Porta el verí del feixisme i arriba en el pitjor moment: amb la guerra d'Ucraïna enquistada i desestabilitzant la geopolítica, sota l'amenaça nuclear i a les portes d'un hivern cru. Fa uns anys David Fernàndez va recomanar un llibre petit però molt potent de l'holandès Rob Riemen on s'explica com s'ho ha fet el feixisme per sobreviure al llarg dels anys. I està molt bé perquè recorre a les obres d'Albert Camus i a Thomas Mann per explicar que no desapareix mai, el feixisme, perquè és com un bacteri, un microorganisme que sempre està actiu i que cíclicament es va reactivant i fent-se present amb virulència en la democràcia de masses. La qüestió és què fa que la societat europea, amb tota la seva cultura, tota la seva tecnologia, tota la seva història i la seva riquesa, torni a caure en una deshumanització com la que comporta el feixisme. I potser l'encertava el mateix Camus quan deia que la resposta és que Europa ja no estima la vida i ja no creu en allò que és. La resta de països han estat mirant-se el terratrèmol que arribava a Itàlia contenint la respiració... com si deixant de respirar, l'impacte hagués de ser menys dur. Amb Hongria, girant la vista cap a una altra banda i tapant-se el nas de tant en tant, n'hi havia prou. El mal que la ultradreta hi feia (i hi fa) quedava prou allunyat del cor d'Europa per espantar poc. Itàlia és el cor d'Europa. I el mal que la ultradreta hi farà espanta molt.