Fa poc més de dotze hores érem a les portes del plató del debat de TV3 i Catalunya Ràdio. Candidats, equips de campanya, periodistes d'altres mitjans, tècnics, productors, redactors... tothom a punt per començar l'últim i decisiu cara a cara entre set dels candidats a l'Ajuntament de Barcelona. 

Tot en una campanya electoral està mesurat. Tot. Al mil·límetre. En el cas d'un debat televisiu, encara més. La distància entre els faristols, el torn de paraula de cada candidat, fins i tot els colors per identificar cada partit. Aquest va ser un dels temes que alguns candidats van comentar en la prèvia del debat, abans del "bona nit" davant de l'audiència (que era molta, perquè el debat el miraven i l'escoltaven milers de persones a través de la tele, de la ràdio i d'internet). El color d'algunes de les sigles no acabava de fer el pes als candidats i als seus equips. Cal comprovar fins i tot la carta Pantone per calmar els nervis previs al directe. 

També les estones fora de càmera són profitoses: per comprovar la relació (amable, diríem que bona) entre els candidats, les bromes que es fan entre ells i el fair play, que hi és i que segur que l'audiència i l'electoral agraeixen. Les queixes per tanta estona a peu dret, les capelletes amb els equips de campanya i el repàs (insistent) de la dinàmica del debat d'algun candidat capficat amb les regles de joc. 

Pocs efectes especials, per sort, durant les dues hores de directe. Un llibre-totxana que va treure la candidata de Valents, les gràfiques amb dades il·legibles des de casa que van mostrar a càmera Daniel Sirera i Anna Grau. Es va parlar de paneroles, de Fidel Castro, Bonnie and Clyde, Nicolás Maduro i escolanets... I es van veure molts gestos, això sí. Molta gesticulació, fins i tot ganyotes entre alguns candidats, mentre els minuts anaven passant, les goles s'assecaven i a la mitja part, tots clamaven per una mica més d'aigua. 

També van clamar pel castellà tres dels set aspirants a l'alcaldia. Obviant que el llibre d'estil de TV3 estableix que el català és la llengua d'ús dels mitjans públics. Que els professionals de la casa han de fer servir la llengua catalana en les intervencions per antena i en aquesta llengua es difonen els continguts. I que només de manera excepcional i motivada utilitzem altres llengües.

I això no és incompatible amb el respecte ni amb el reconeixement de la realitat plurilingüe de la societat catalana. De fet, en tots els espais, tots els programes de TV3 i Catalunya Ràdio respectem la llengua que triïn els participants externs, que fan servir la llengua que prefereixin, per expressar-se. Així es va establir en el moment fundacional dels mitjans públics, aquesta és la seva raó de ser i així es va fer ahir a la nit. Per molt que la gesticulació (gastada ja) d'alguns partits insisteixi una vegada i una altra a assenyalar falta per això. 

Al final segur que els que sí que tenen motius per impugnar un exercici de servei públic com és el debat d'ahir són la gent com el Peyu, que ni viuen ni voten a Barcelona, i porten -com poden- la barcelonitis endèmica. Què hi farem...