El Tribunal Constitucional tomba l'estat d'alarma de Pedro Sánchez. El primer estat d'alarma, el que es va aprovar en ple atac de pànic: amb els hospitals desbordats, amb milers de persones contagiant-se cada dia; milers, amb quadres greus de febre i pneumònies bilaterals; milers morint a les UCIs, a casa, a les residències... Una situació que no oblidarem mai, que ens ha deixat marca. El govern espanyol tenia dos instruments jurídics a les mans per abordar aquella emergència: l'estat d'alarma i l'estat d'excepció. L'estat d'alarma està pensat per a situacions de crisi sanitària, i la pandèmia ho és. Però no permet suprimir la llibertat de moviment ni la llibertat de reunió; és a dir, no permet al govern espanyol obligar la ciutadania a quedar-se tancada a casa. Això ho pot fer amb l'altre instrument: l'estat d'excepció, que sí que ho permet, però està clarament delimitat només per a situacions en què l'ordre públic estigui amenaçat. I el coronavirus es pot considerar una amenaça en molts sentits... però no per a l'ordre públic. És a dir, Pedro Sánchez necessitava una cullera i només tenia un ganivet. Per llei, només podia decretar l'estat d'alarma, però les mesures que va aplicar només les podia decretar amb l'estat d'excepció. Aquestes llacunes legals del confinament hi són des del primer moment. Els juristes les van subratllar en el mateix moment que s'aprovava i el debat de fons ha estat viu durant tots aquests mesos. A la pràctica, els experts coincideixen que el març del 2020 hi havia un estat d'excepció encobert. Ara el Constitucional converteix aquells dubtes legals en certeses: el govern espanyol va aplicar unes mesures inèdites sota el paraigua legal equivocat. Tot i que, d'altra banda, no tenia alternativa legal: les eines eren les que eren. I en aquell moment, que tothom es quedés a casa, que el món s'aturés com es va aturar, va permetre salvar vides. Va salvar vides. A tot arreu va passar el mateix: tots els governs van actuar igual: Itàlia, França, els Estats Units, el Regne Unit... tothom es va confinar. Però no és només això, el que ha fet el Constitucional. La sentència, que encara s'ha de publicar (perquè ahir el Tribunal només va emetre una nota informativa), s'haurà de llegir fil per randa. Caldrà parar atenció als arguments dels magistrats per justificar una sentència sospitosa de tenir una intenció política. El catedràtic de Dret Processal Jordi Nieva fa saltar les alarmes en aquest sentit, avui a El Periódico: la ciutadania té la "sensació que la sentència és adversa al govern per desgastar-lo" i això, si és cert, és inacceptable. La veritat és que sí, que és desconcertant, aquesta sensació que el Constitucional pugui estar més pendent de la política que dels drets fonamentals dels ciutadans. I hi ha un detall -cabdal- que en cap cas no pot passar per alt enmig d'aquesta polèmica. És Vox qui ha provocat aquest caos. Va presentar un recurs contra l'estat d'alarma que ells mateixos van aprovar i ajudar a prorrogar la primera vegada. El mateix Santiago Abascal oferia els vots de Vox per decretar l'estat d'alarma a principis de març de l'any passat, i acusava Pedro Sánchez de cedir al "xantatge comunista i separatista" si no ho feia. Li demanava a crits des de Twitter que assumís responsabilitats a "tota la nació". Una posició que ràpidament va canviar, per passar a l'altre extrem: a criticar el confinament parlant de "segrest" dels espanyols i "d'arrest domiciliari". Un cop més, la mentida, la intoxicació i la polarització: la tònica habitual de Vox. Un partit d'extrema dreta que diu al programa electoral que vol suprimir el Constitucional, però que no es talla gens a l'hora de fer-lo servir per minar el govern espanyol i sembrar el caos.