Cuinar un fish and chips ens pot sonar a una proposta de consum pel gran públic, un conglomerat blockbuster, però és un tresor a descobrir. La xef del  Ferrer de Tall, Maria Nicolau, ens explica l'origen d'aquest plat i els trucs per preparar-lo i que et surti una delícia.

"Actualment, cada any, al Regne Unit es venen 300 racions de fish and chips i hi ha uns 8.500 establiments que en serveixen, 8 per cada McDonald's."

Per cuinar un fish and chips, és imprescindible tenir clares tres coses senzilles:
1. Peix fresc i de qualitat! Com el bacallà skrei.
2. Arrebossat lleuger i cruixent! A base d'aigua amb gas o bicarbonat o de cervesa (els llevats de la cervesa i les bombolles fan creixer la coberta cruixent), una mica de farina i, només de forma opcional, ou.
3. Unes patates fregides ben fregides! Tot plegat en oli ben net i ben calent.
Es pot acompanyar amb uns pèsols, amb salsa tàrtara, envinagrats, maionesa, mostassa o el que ens vingui més de gust. Tradicionalment, el peix fregit es ruixava amb un raig de vinagre abans de ser menjat! Tot i que potser podem pensar que era perquè havia estat guardat en un magatzem.

Qui es va inventar el fish and chips?
Es diu que el primer restaurant pròpiament dit, amb parets i taules, a servir fish and chips va ser obert pel senyor Malin, un immigrant jueu, a Londres el 1860, però, de fet, aquest restaurant, si és cert que va ser el primer, no va ser el creador del plat, sinó més aviat el primer a plantar un rètol fix i servir a taula un fenomen que ja era popular. Charles Dickens, al seu Oliver Twist, del 1838, ja parla de grans magatzems de peix fregit a Londres!
El fish and chips ja corria pels carrers i els molls de tot el país, en safates de fusta penjades al coll de venedors ambulants, d'aquells amb gorra i pantalons amples, confegit a partir de la suma de la tradició jueva del peix fregit (pescaíto frito) vinguda a Londres a les maletes dels jueus sefardites que ja des del segle XVI amb l'expulsió dels jueus de la Península s'escampaven pel món fugint de la persecució, i de les patates fregides, vingudes de França o Bèlgica (aquí hi ha debat). Cuina fusió!
El peix fregit era solució per poder complir amb la llei del Sàbat de no cuinar ni menjar carn d'animals de sang calenta els dissabtes: es podia fregir el divendres i la coberta cruixent mantenia el peix fregit en bon estat per poder ser degustat fred el dia següent.

"Els britànics col·loquen el fish and chips per sobre de la mateixa reina en importància com a símbol nacional!"

Anècdotes d'aquest símbol de la cuina britànica
El fish and chips conté tots els ingredients per ser un plat d'èxit a tots els nivells i concretament per esdevenir un fenomen nacional a la Gran Bretanya:

• Va ser impulsat i impulsor de la revolució industrial! D'una banda, els nous vaixells pesquers de vapor permetien portar a port grans quantitats de peix pescat a l'Atlàntic Nord, Islàndia i Groenlàndia, i, de l'altra, l'aparició i expansió de la xarxa de ferrocarril al segle XIX per tot el territori britànic feia possible no només fer arribar aquest peix, sobretot bacallà, a tots els racons del país perquè fos cuinat, sinó que aquest mateix peix, un cop fregit, es convertia en proteïna i energia barates, saciants i altament palatables per alimentar i donar forces a la gran massa obrera que creixia per fer funcionar les fàbriques. Un cercle perfecte!

  

• Era servit en paperines de paper de diari, cosa que el feia, de nou, molt barat i portable d'aquí cap allà. Es podia menjar dret fent cua a la fàbrica o assegut al carrer. A la passada dècada dels 80 es va prohibir servir el fish and chips embolicat en paper de diari perquè la tinta podia contaminar el menjar. Actualment s'embolica amb paper alimentari, però la presència del diari s'hi manté a l'exterior o com a decoració perquè es considera un ingredient més d'aquest símbol nacional.
• Durant la Segona Guerra Mundial, va ser un dels plats que van salvar-se del racionament! Winston Churchill el va anomenar: el bon company per a la batalla! Tant per alimentar els soldats al front com per mantenir els ànims i adormir l'esperit revolucionari en terra: George Orwell diu que, si el poble no es va revoltar, va ser en part culpa del fish and chips, que va mantenir els estómacs de tothom mínimament satisfets.