El pitjor començament de setmana de la meva vida

Ahir vaig tenir el pitjor començament de setmana que recordo a la meva vida. Una tristíssima casualitat em va posar a tocar d'una notícia que no voldries haver d'explicar mai. A quarts de nou del matí, no paraven de passar tot de vehicles amb sirenes per davant de la redacció de l'Ara, al carrer Diputació. Tanta concentració no era normal, vam sortir a veure què passava i la notícia ja la saben: un nen havia caigut pel celobert de l'edifici on els seus pares havien llogat un pis turístic i s'havia matat. De cop i volta, aquella desgràcia relativament llunyana que ens ensenyen els telenotícies s'estava desenvolupant en temps real al barri on treballo, en un matí assolellat i tranquil de dilluns. Els Mossos feien costat a uns pares que estaven entre l'estat de xoc i la desesperació més aguda, desitjant que el miracle encara fos possible. Els sanitaris corrien, fins que van parar de córrer perquè no hi va haver miracle, i una altra mena de treballadors va entrar en escena. Vaig pensar en el no-res que va d'un dia de vacances normal i corrent a un accident mortal que et sega la vida perquè mai més res torna a tenir el sentit que tenia, i en la sort i la dissort que fa tan fràgil l'existència.