El perjudici a la imatge de la justícia espanyola

Han passat gairebé quatre anys i el Tribunal Suprem continua col·leccionant garrotades a Europa, pel cas Puigdemont. El jutge Pablo Llarena hi té la banya posada i no deixa d'intentar-ho, però s'estavella a Alemanya, s'estavella a Bèlgica, s'estavella a Suïssa, s'estavella a Escòcia i ara, s'estavella a Itàlia. Si l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra, el jutge Llarena va camí d'ensopegar infinites vegades contra el mateix mur. Amb el revés d'Itàlia, indirectament Llarena dona la raó al president Puigdemont i al seu entorn amb l'estratègia de la confrontació en l'escena internacional. Ahir mateix ho subratllava el vicepresident Puigneró al programa: per Junts, la situació de Puigdemont a Europa és la confirmació que l'estratègia d'esquerdar l'Estat és l'encertada perquè aconsegueix resultats. Hi ha almenys un segon efecte del fracàs de Llarena: el perjudici a la imatge de la justícia espanyola. Tan internament com a l'exterior. El Suprem ha actuat fins ara a la desesperada i sense gaires miraments. El lamentable espectacle de l'estira-i-arronsa entre l'Advocacia de l'Estat i el jutge del Suprem, la frustració del mateix Llarena després de veure com és incapaç de caçar Puigdemont després de dues detencions i de la negativa de cinc països, i el despropòsit de perseguir un eurodiputat arreu del continent en cotxe i al peu de l'avió. Llarena s'entesta a fer passar el delicte de sedició pel Codi Penal dels països veïns, on no hi té encaix. Com els nens de dos anys que s'entesten a fer passar la creu pel forat del triangle en els jocs de fusta. Mentrestant, el Tribunal de Justícia de la UE encara no s'ha pronunciat sobre les qüestions prejudicials que fa mesos s'hi van presentar. Segurament n'hi hagi per mesos encara, però ara per ara esperar és la carta més sensata que li queda a Llarena si no vol continuar eixugant el crèdit d'Espanya davant dels socis europeus. I en aquest punt, una prevenció no menor que apunta el jurista Javier Pérez Royo: el pols entre Carles Puigdemont i l'Estat en el terreny judicial és real i no ha acabat. Queda, almenys, un últim assalt: al Tribunal de Justícia de la UE. I si aquest tribunal acaba pronunciant-se en línia amb la justícia belga, això suposaria la nul·litat de la sentència del procés. L'esquerda, llavors sí, seria de dimensions colossals. Encara més gran si hi afegim el pronunciament del Tribunal d'Estrasburg sobre els drets fonamentals dels líders del procés, que també ha d'arribar. Menció a part mereix el líder del PP, Pablo Casado, que diu que si arriba a la Moncloa portarà Puigdemont al Suprem i no sabem si ho diu per ridiculitzar Llarena, per donar la raó als que veuen la cúpula judicial escorada cap a la dreta, si ho diu per marcar distàncies amb Mariano Rajoy, que és qui era a la Moncloa quan va començar la persecució, o si ho diu perquè vol que Espanya continuï "vagant per l'espai" en matèria legal. En tot cas, segur que no ho diu perquè cregui que pot ser veritat, i segur que no són unes declaracions a l'alçada d'algú que aspira a presidir un país de més de 47 milions de persones, amb el preu de la llum i del gas disparats, amb el sistema de pensions escanyat, amb infraestructures rovellades, amb el sistema sanitari sota mínims, líder en fracàs escolar i en corrupció.