El govern, obert en canal

Desconfiança, deslleialtat, soroll, desestabilitat, error. Són les paraules que hem de fer servir avui per explicar la situació límit en què es troba la coalició d'ERC i JxCat. Un matrimoni forçat des del primer moment. Obligat pel 52% independentista que va sortir de les urnes el 14F i obligat per la força dels relats que fa cinc anys que s'arrosseguen competint i destruint-se entre ells. El govern esclata i es queda pengim-penjam a les portes -casualment- de l'1 d'octubre. Si per la Diada intentar transmetre un missatge unitari ja va ser missió impossible, per l'aniversari del referèndum la cosa empitjora i molt. El terratrèmol és de magnitud considerable. A aquesta hora encara no hi ha una foto fixa. Més aviat, una imatge congelada que en qüestió d'hores o de minuts tornarà a activar-se i a canviar. El president Pere Aragonès cessa el vicepresident, Jordi Puigneró. La figura de més pes que Junts tenia al govern. Se salva la coalició, però no es resol la crisi. En les últimes 36 hores, s'ha passat de la via de la claredat a la via de la foscor. Les costures estan totes al descobert després de la qüestió de confiança que plantejava Albert Batet per sorpresa al Parlament. A partir d'aquí: war room, agendes suspeses, reunions urgents, cimera, molts interrogants i molts nervis. Massa llarg, massa intoxicat, massa ponts trencats. Amb el cap del vicepresident com a penyora, els uns i els altres guanyen temps. La política catalana se'ns torna a presentar com una partida d'escacs, amb estratègies a dos i tres moviments vista. On l'objectiu torna a ser que la llufa de la ruptura els hi pengin als altres. L'anunci de la qüestió de confiança a Aragonès va ser un cop dur de Junts, que ara Esquerra li torna apostant pel govern de coalició i tornant a situar la pilota a la teulada de Jordi Turull. El problema de fons no està resolt. I de fet, segurament, el veritable problema és que el fons de la qüestió no té solució.