El gest de Ponsatí, un pas més en el pols a l'Estat

Cinc anys contra quatre hores. Cinc anys sense poder trepitjar Catalunya. Quatre hores sense poder trepitjar el carrer. Podria ser el cronograma (molt abreujat) de Clara Ponsatí. L'exconsellera ha decidit posar punt i final a l'etapa fora de Catalunya que va començar el 2017, enmig del temporal de l'1 d'Octubre. L'escenari, avui, no té res a veure amb el d'aleshores. El Tribunal Suprem ara persegueix l'exconsellera per desobediència; per tant, només la pot condemnar a inhabilitació, però en cap cas no entrarà a presó. El gest de Ponsatí sempre ha estat desafiant. Lleial als seus ideals i a la seva visió del món, al seu compromís amb la idea de llibertat i d'independència. Amb el retorn de Ponsatí s'aclareix una mica més la photo-finish dels líders del procés. Assenyala el camí a la número dos d'ERC, Marta Rovira, que podria optar per la mateixa sortida. La reforma del Codi penal que ha permès a l'exconsellera posar punt i final a cinc anys d'exili és vàlida també per a Rovira, que, tot i així, de moment prefereix seguir a Suïssa, a l'espera de més garanties (ho confessava a "El suplement" de Catalunya Ràdio fa només uns dies, en una entrevista amb Roger Escapa). La imatge de Clara Ponsatí caminant des de la rambla de Catalunya fins a les portes de la catedral de Barcelona ja forma part de l'àlbum del procés. És un pas més en el pols a l'Estat, a la justícia espanyola, que ha demostrat que la immunitat del Parlament Europeu té una consistència de nyigui-nyogui. És també un missatge directe al govern espanyol: qui doni per tancada la carpeta del procés s'estarà equivocant. Mentre Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig no puguin tornar a Catalunya, la repressió relacionada amb l'1 d'Octubre continuarà bategant. No està ni tancat ni solucionat. Cal trobar-hi una sortida. Una sortida que estarà maleïda mentre la justícia espanyola s'ho continuï plantejant com una vendetta i continuï veient Carles Puigdemont com un trofeu de caça.