El futbol, gran altaveu per reivindicar drets i defensar valors

Hi ha lliçons que arriben en el moment més inesperat. Per exemple, al final d'un partit on es guanya per golejada el rival i la victòria equival a l'últim títol que faltava a la vitrina. El Barça n'hi va clavar 7, ahir a l'Atlètic de Madrid, a la final de la Supercopa d'Espanya. I amb aquest resultat rotund completa un rosari de títols impressionant. Lliga, Copa d'Europa, Copa de la Reina i ara, la SuperCopa. Un palmarès extraordinari, que consolida les jugadores blaugranes com un referent esportiu. Però no només. Es podien limitar a guanyar i prou. Però no ho fan. El seu és un lideratge futbolístic i humà. L'Alèxia Putelles ho demostra cada cop que té un micròfon al davant. El futbol és un gran altaveu per reivindicar drets, denunciar desigualtats i defensar valors. Ho demostren també, la resta de jugadores, quan tenen l'oportunitat de parlar fora del camp. I ho van demostrar ahir, sobre la gespa, després del 7 a 0. En el moment que l'àrbitre xiula el final del partit, l'ànsia per celebrar el títol és indomable. Deu ser com un impuls animal. Saber que l'enfrontament s'ha acabat, destensar nervis, desbocar les emocions i recollir el premi. Ho hem vist una pila de vegades. Les últimes carreres, els últims xuts, cares de concentració fins al mateix instant en què sona el xiulet, que és quan alguns s'agenollen, altres corren a abraçar-se, o aixequen la mirada al cel i sospiren perquè ja està, ja s'ha acabat el partit, feina feta i, encara més, si la recompensa és un títol, una copa. El ritual de la coronació dels guanyadors té una càrrega èpica i emotiva important, per a l'espectador, i sobretot per als esportistes, que deixen anar la tensió acumulada durant els 90 minuts anteriors i esclaten, com esclaten els castells de focs. Però ahir, a la Ciutat del Futbol de las Rozas, la cosa no va anar així. Hi va haver un canvi de guió d'última hora, sorprenent i revelador. Les jugadores del Barça van fer esperar la copa, després d'escoltar el xiulet de l'àrbitre. Tenien una cosa més important a fer. Abraçar, aixecar i fer volar una jugadora de l'equip rival. Virginia Torrecilla, que havia jugat al Barça fa uns anys i que ahir va tornar a saltar al camp, en el primer partit després de curar-se d'un càncer. Paradoxalment, ahir no hi havia cap pressa per aixecar la copa. Sí, per abraçar la Virgínia. Quina lliçó! Quina lliçó més bonica i més gran. Quant de temps sense rebre del futbol professional una demostració de valors tan important com aquesta. Perquè l'esport és confrontació, però també és amistat, lleialtat, força moral i solidaritat. Llàstima que el futbol masculí massa sovint ens ho ha fet oblidar. L'esport és joc i és joia de viure, segons Francesc Torralba, més enllà de tecnicismes i de contractes multimilionaris. Compromís, amistat, humilitat i respecte. De tot això n'hi havia a palades ahir, sobre la gespa de Las Rozas.