Pla general d'una aula de primer d'ESO de l'institut Ramon Barbat de Vila-seca el primer dia de curs 2021-2022. Foto del 13 de setemb…
Pla general d'una aula de primer d'ESO de l'institut Ramon Barbat de Vila-seca el primer dia de curs 2021-2022
ANÀLISI

El català no només serveix per comunicar-se

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto35

Laura Rosel

Directora i presentadora d'"El matí de Catalunya Ràdio"

@laura_rosel
Actualitzat

Fa 10 anys, Albert Sánchez Pinyol publicava un article al diari Ara on apuntava algunes línies per a la reflexió sobre l'estat del català. Més enllà de constatar-ne alguns cops baixos des de la política i de reconèixer el lent però implacable retrocés de l'ús social de la llengua, Sánchez Pinyol buscava altres arguments. Bàsicament mirava de respondre una pregunta: per què als catalans els preocupa tant el català? Deia que difícilment trobarem cap altra cultura que dediqui tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana. Per què escarrassar-se tant per una causa que aparentment no té futur?

Una dècada després, l'estocada del Tribunal Suprem a la immersió lingüística sembla donar la raó al punt de partida de Sánchez Pinyol. També els últims informes de Plataforma per la Llengua, que posen xifres al diagnòstic de l'emergència lingüística. Baixada dràstica del català a les aules, amb alumnes i professorat parlant-lo cada cop menys, i també als patis de les escoles. L'ús empetitit a l'audiovisual i al carrer.

La pregunta continua sent vàlida: per què tants esforços?

La resposta que proposava Sánchez Pinyol aleshores i que continua tenint sentit ara és que el català no només serveix per comunicar-se, sinó també per generar identitat. L'idioma propi és l'element cultural més potent, un element que estructura socialment. És íntim i és col·lectiu. Ahir Joan Fuster hauria fet 99 anys i té una frase bastant cèlebre: "La nostra pàtria és la nostra llengua."

El català té una "voluntat de supervivència" clara i "només el salvarà la democràcia catalana". Cal una reacció per evitar que la llengua mori lentament a dins de cada individu, diu Sánchez Pinyol.

Avui ens cansarem de sentir missatges que ja fa temps que sentim: com ara que "el català no es toca". Però a més de proclamar-ho, cal portar-ho a la pràctica. 40 anys després, potser és hora de renovar i actualitzar el pacte que als 80 va permetre posar en marxa el model d'immersió lingüística. Els catalans que retratava amb tant de mestratge Paco Candel han canviat. Cal una nova biòpsia a la massa social de Catalunya, que és encara més diversa i més plural i, per tant, més complexa. Les fórmules de fa 40 anys no serveixen. Cal una nova lectura i cal un nou pacte. I això s'ha de començar a construir ara. Des de la política: buscant un consens nou i ampli. Des de la societat civil: impulsant projectes que engresquin, des del talent i des de la il·lusió, no des del renec i l'amargor.

Anar al contingut