Una samarreta, un micròfon i un balcó. Són tres elements que han marcat el primer cap de setmana de juny. Quina manera de començar, aquest mes…

La samarreta és la que Aitana Bonmatí havia preparat per lluir-la a Eindhoven si guanyaven la Champions. Diu molt d'algú, pensar i preparar al detall un gest solidari com aquest, en una ocasió on saps que hi haurà milions d'ulls pendents de tu, de cada moviment, de cada gest. Aconseguir la samarreta, posar-la a la maleta, dur-la fins a l'estadi, qui sap si ja ho havia fet també a Torí i va haver de tornar cap a casa amb la samarreta plegada. Dissabte sí que se la va poder posar: "Welcome refugees".

No és tan difícil transmetre valors, aprofitar en positiu la repercussió social enorme que dona el futbol d'elit. Una vegada més, un exemple de com de diferents són els valors que transmet el Barça femení: enviant missatges sempre en positiu, d'agraïment a l'afició, d'empatia amb els rivals, de joc net i de solidaritat. Dissabte, Aitana Bonmatí podria no haver pensat en ningú, només en ella, només en els seus, per celebrar la Champions, però va voler tenir un gest amb els altres, els que sempre queden fora de la foto, els que no tenen micròfons ni ulls mirant-los. Chapeau!

La samarreta ens porta al balcó. Feia anys i panys que la plaça Sant Jaume no obria els balcons a un títol del Barça. La sequera de l'equip masculí de les últimes temporades i la moda de fer voltar els jugadors com Carlinhos Brown per tota la ciutat els han allunyat del balcó.

Un balcó que ahir tornava a estar exultant, amb la copa, les jugadores, banderes, bufandes, presidents i alcaldes compartint alguna cosa bona a celebrar. Fent servir el català en tot moment: amb accent de Nigèria o d'Euskadi, però en català. Inevitable que la memòria vagi a buscar la imatge mítica de Stòitxkov fent saltar el president Pujol.  

Valors i èxit. Poques vegades s'aconsegueix unir aquests dos conceptes: les jugadores del Barça ho han fet, ho estan fent. És el moment d'aprofitar aquesta oportunitat per fer-les anar encara més enllà, per fer-les arribar a més gent.

Consolidar aquest model, aquesta potència identitària que tenen entre la canalla i les famílies, entre els aficionats al futbol, reconèixer que són excepcionals com a esportistes i que ens estan fent viure un somni i formar part d'un moment històric. D'aquells que quan passen els anys és obligat recordar amb un "jo vaig ser-hi".

Hi havia també un micròfon (òbviament) a l'escenari central del Primavera Sound la matinada de dissabte a diumenge. Tard, molt tard, a les dues, quan arribava el moment més esperat del cap de setmana: l'actuació de Rosalía com a cap de cartell. Immensa, una reina dalt de l'escenari, posant-se el públic a la butxaca des del primer moment, tot i fer un concert curt i que va deixar més d'un amb ganes de més.

Rosalía es va adreçar al públic en català, va recordar quan era ella qui estava a baix, seguint els seus grups preferits i "posant-se fina", va recordar el seu avi Jaume i les coses que troba a faltar ara que no para d'anar d'aquí cap allà, perquè és una artista mundial. Tot el discurs en català, només un parell de frases en anglès. És tan fàcil com això. Posar-se una samarreta, parlar en català. Creure-hi i fer-ho.