Desescalada de tardor: com hi arribem?

Dia 1 de la fase 1 de l'onada 2. La versió pandèmica del calendari que ens ha tocat viure ens indica que avui entrem en una etapa nova -d'obertura, de desescalada- que consistirà a anar aixecant de mica en mica les restriccions que hem tingut les últimes setmanes i que ens han obligat a anar de casa a la feina i para de comptar. Això, els que tenen feina. Els que no, han passat setmanes a casa, tenint-se-les amb els tràmits per demanar ajuts i per gestionar ERTOs. Tornen a obrir els restaurants i els bars, els teatres, els cinemes i les sales de concerts, els gimnasos i les extraescolars. Tot amb cura. Amb aforaments i horaris limitats. La desescalada de la primera onada va ser com baixar rodant per un pendent sense frens. Les ganes de treure'ns de sobre l'olor de confinament, la tristesa de les morts i l'ensurt dels positius, ens van abocar als carrers, a viatjar, a moure'ns... i a un rebrot prematur, en ple mes d'agost, i a la sensació que no havíem entès res. Que això no és cosa d'un mes, ni de dos; que cal temps i l'esforç de tothom, per superar-ho. A aquesta desescalada de tardor hi arribem més cansats, menys optimistes. Tot i així, hi ha ganes de recuperar una mínima vida social: de sortir a fer el cafè i poder seure en una terrassa, entrar de nou en una sala de teatre o tornar a fer esport. Petites dosis d'oxigen que aniran bé, sempre que no ens facin caure en un optimisme encegador. Cal seguir insistint en la distància, en l'ús de la mascareta, en la ventilació, i -sobretot- evitar les aglomeracions. En aquesta situació de pandèmia, més de sis o de deu persones ja és una aglomeració: una autopista sense peatges per al virus. L'entusiasme per la fase 1 no es pot traduir en imprudència ni ens actituds que abaixin la guàrdia, sinó en més consciència del moment delicat en què encara som. L'hivern encara ha d'arribar.