De la justícia a la venjança i el xantatge que denuncien els presos polítics hi ha 1.600 quilòmetres, la distància que separa el Suprem de Madrid del Tribunal de Luxemburg. No pot ser casualitat, no és coincidència, que precisament el mateix dia que la justícia europea retorna la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, l'espanyola rectifiqui i revisi els indults. De ridícul en ridícul, Espanya surt molt malparada de l'enèsima cleca ja no només a Llarena: també renyen l'eurodiputat de Ciutadans Adrian Vázquez i el seu amic búlgar de la salutació nazi per la seva parcialitat i prejudicis personals contra el president. I el Suprem torna a comportar-se més com un contrapoder polític que no pas com una administració de justícia, retorça el dret encara una mica més i es passa pel forro la seva pròpia jurisprudència. Tant és que els indults siguin una prerrogativa del govern espanyol i que els precedents del Suprem siguin avalar l'indult a Barrionuevo i Vera pel GAL o a Tejero pel 23-F. És allò que dues notícies juntes s'entenen millor i la diferència abismal entre els jutges d'aquí i els d'allà confirma el que ja sabíem: que el terreny de joc ha de ser Europa, que l'estratègia d'internacionalització sobreviu, que els indults eren un miratge i no la fi de la repressió, que a Espanya les amnisties només són fiscals i que el diàleg polític no avançarà mentre l'esquerra espanyola es continuï mirant en silenci i de braços plegats com el búnquer judicial de l'extrema dreta torpedina sense contemplacions la seva majoria.