Criatures supervivents de Txernòbil que ara s'enfronten a la guerra com a adults

L'any 94 vaig fer un reportatge sobre nens i nenes d'Ucraïna que venien a recuperar-se de l'accident de Txernòbil. Eren canalla que podien estar poca estona a l'aire lliure, jugant, prenent el sol o banyant-se perquè l'entorn tenia alts nivells de radioactivitat. O menjaven pocs aliments frescos: tot el que els arribava era enllaunat, perquè els conreus propers eren impracticables. Una bona amanida, un tall a la planxa o un pa amb tomàquet amb pernil eren les millors medecines. Busco la mirada d'aquelles criatures -avui homes i dones- als ulls de les refugiades, dels soldats, dels morts, dels que fabriquen còctels Molotov. Fa 30 anys era una mirada trista, espantadissa. Eren petits i estaven molt lluny de casa. Avui deuen tenir la mateixa mirada trista. Uns tornen a estar molt lluny de casa, ara amb fills i filles al seu càrrec. Altres veuen amb horror que no han marxat de casa, però que no la reconeixen pels efectes de la devastació. Van sobreviure a una catàstrofe nuclear i avui s'enfronten a la triple catàstrofe de la guerra, de la bogeria humana i de la indiferència. I dic indiferència perquè, malgrat l'estètica de la solidaritat amb aquest èxode humà que ja supera els tres milions de persones, ens fa por quedar-nos sense gas, ens fa por el botó nuclear i, no sé si és por o què, el que ens generen els milions de persones més fosquetes de pell que no hem volgut acollir del drama de Síria, de l'Afganistan o de tants països africans. Fa poc vaig anar a un concert de la gira de comiat de Falsterbo, que, per cert, us recomano que no us perdeu. Quan van cantar la cançó de Pete Seeger "Què s'ha fet d'aquelles flors?", no podia deixar de pensar en aquells nens d'Ucraïna.