El 2 d'agost del 1914, Kafka va escriure això al seu diari: "Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, he anat a nedar." La frase ha estat citada mil cops, davant de qualsevol intent de la història d'alterar les nostres rutines quotidianes. De fet, fa només unes hores, podríem haver escrit a les xarxes, els nostres diaris personals però públics: "Avui Rússia ha envaït Ucraïna. A la tarda, he renovat la meva subscripció a Netflix." O bé: "A la tarda he disfresat el meu nen de pingüí." O: "Dos minuts després, he buscat Donbass a Google, per poder opinar abans que ningú." O, encara pitjor: "Avui Rússia ha envaït Ucraïna. Dos minuts després, ja he piulat el meu primer acudit: 'Donbass, on vas?'" Que érem a les portes d'una guerra ho sabíem. Però és tanta la quantitat d'informació i el soroll, que continuàvem i continuem amb les nostres petites polèmiques i inèrcies. Molt aviat han aparegut les primeres piulades humorístiques sobre el tema, quan ja s'havien confirmat els primers vuit morts. Mai no hem tingut tant accés a la informació i mai no ens ha estat tan difícil jerarquitzar-la. No som els únics: un article d'un diari econòmic ja explicava a mig matí cinc consells per als inversors a Ucraïna (amb el to dels cinc consells per aprimar-te en una setmana) i la UEFA Europa League (hi insisteixo: Lliga Europa) enviava un missatge a les 9.30 que deia: "Feliç dijous a tothom!", seguit d'un emoji amb barret de festa i confeti. Kafka va escriure el 1911 que les escoles de natació l'havien ajudat a fer-li perdre vergonya pel seu cos. Nosaltres no podem canviar ni aturar el món, però hauríem de sentir una mínima vergonya de l'ànima del nostre temps. Ell, si veiés l'actualitat, més que anar a nedar arrencaria a córrer.