En molt poc temps hem vist la reunió de "Friends", el retorn de "The Sopranos" o de "Dexter" i ara també el de "Sexe a Nova York". De fet, torna per motius que tenen poc a veure amb la sèrie en si mateixa. Torna perquè la competència entre plataformes està sent ferotge i recuperar sèries de noms coneguts és una estratègia efectiva.

El retorn de "Sexe a Nova York" és segurament el que va més a la contra de la mateixa sèrie. En primer lloc, perquè ja va ser espremuda en el seu moment amb dues pel·lícules (innecessàries, sobretot la segona) quan tenia un final que era perfecte.

I, en segon lloc, perquè en el retorn no poden comptar amb totes les protagonistes, ja que Kim Cattrall ha decidit no participar-hi. Ella era la Samantha, el personatge que millor representava l'esperit obert i la llibertat sexual de què la sèrie va fer bandera, i també per la qual va ser considerada una sèrie trencadora i rellevant. Es podia argumentar que sense Samantha no hi ha "Sexe a Nova York".

Per què va trencar motlles?

En aquell moment, veure quatre dones parlant obertament sobre els seus desitjos, sent explícites (pel que fa al sexe) i gaudint de la vida de solteres era inèdit. També eren quatre dones que es definien com independents i les seves respectives carreres professionals eren importants per a elles.

Evidentment hi havia hagut precedents. A "Las Chicas de Oro", que és segurament la sèrie d'amigues anterior més famosa, també es parlava de sexe, i el personatge de la Blanche era la Samantha dels anys 80. També la figura de la dona amb una carrera professional ja havia aparegut a la televisió des dels anys 70.

Però "Sexe a Nova York" va unir aquests dos elements i els va donar un paper central fins al punt que el motiu principal de la sèrie era fer bandera d'aquesta llibertat femenina, entesa com la llibertat per gaudir del sexe i la llibertat per gaudir del consumisme (sabates, bars, etc.) amb un sou propi i sense haver de donar explicacions. És per això que van esdevenir personatges aspiracionals.

Podem debatre si aquest era un bon model, si voleu. Si eren personatges massa superficials o si era un grup massa homogeni, o si el seu discurs estava basat en els estereotips de la guerra de sexes. O si, en el fons, era una sèrie més convencional i tradicional del que semblava amb la seva obsessió per trobar l'home perfecte. Però en aquell moment, en aquell context televisiu, "Sexe a Nova York" va trencar motlles i per això va tenir èxit.

Com han canviat les sèries protagonitzades per dones?

Ara "Sexe Nova York" torna, però el context ja no és el mateix. Actualment hi ha tractaments més diversos. Una de les tendències més rellevants dels últims anys és el fet de tenir protagonistes que són models no-normatius. La sèrie que va iniciar això és "Girls".

Irònicament, la principal referència de "Girls" és "Sexe a Nova York". De fet, "Girls" la podríem definir com una "Sexe a Nova York" de la generació millennial. Hi tenim un grup d'amigues similar (es podrien establir paral·lelismes entre els personatges de les dues sèries) i que també parlen obertament sobre sexe. I tornen a ser personatges molt centrats en si mateixos.

La diferència rau, sobretot, en el fet que són el contrari d'aspiracionals, amb molts més defectes que virtuts, no gaire bones amigues, de fet, i no tenen vides ideals amb feines fantàstiques, sinó que pateixen la precarietat laboral pròpia de la seva generació.

La creadora i protagonista de la sèrie, Lena Dunham, també reivindica el fet de poder tenir un físic no normatiu i ser igualment la protagonista de la sèrie. Aquesta nova tendència també ha tingut rèplica en sèries catalanes, com ara a la sèrie "Mai neva a ciutat" o "Drama".

En aquest nou model també hi entraria "Fleabag". Encara que no encaixi amb el model de sèrie sobre un grup d'amigues, la sèrie continua el camí iniciat per "Sexe a Nova York" en mostrar un personatge molt desinhibit pel que fa al seu desig sexual. No només en parla obertament, sinó que en fa còmplice l'espectador trencant la quarta paret (un recurs també present als inicis de "Sexe a Nova York").

També encaixa en el nou corrent del personatge femení que no és aspiracional, ja que és una dona que sovint pren males decisions. Encara que li va bé amb el cafè, no és una dona triomfadora, sinó més aviat miserable i plena de dubtes. És segurament el personatge femení més complex de la televisió recent.

A banda d'aquests nous models, també hi ha temàtiques noves que no s'havien abordat abans. Algunes de molt dures, com "I may destroy you". És una minisèrie que parla sobre el consentiment i les agressions sexuals.

Basant-se en una experiència pròpia, la creadora i actriu Michaela Coel construeix una trama al voltant d'una nit concreta que viu el seu personatge i com afronta el que li ha passat.

També hi ha una nova onada de sèries dedicada a trencar amb la imatge idealitzada de la maternitat. Per exemple, a "Better things" (HBO) tenim una dona divorciada i mare de tres nenes que és molt realista. Altres sèries com "Working girls" (Netflix), "The letdown" (Netflix) o "Vida perfecta" (Movistar) també parlen de la diferència entre les expectatives i la realitat de ser mare.

Moltes d'aquestes sèries (i aquest és l'altre gran canvi) estan creades per dones, a diferència del que passava abans. "Sexe a Nova York" va ser creada per un home, Darren Star.

Això no vol dir que ja no hi hagi espai per a sèries amb protagonistes més aspiracionals. De fet, continuen tenint molt d'èxit. El mateix Darren Starr va estrenar l'any passat "Emily in Paris". És de les més vistes de Netflix.

És la història d'una noia americana que amb vint anys rep una oferta de feina per anar a treballar a París en una gran súper empresa. Manté una visió idealitzada de la vida a la ciutat, i les experiències romàntiques de la protagonista i ella són tot glamur i perfecció. La fórmula encara funciona i segurament el públic d'aquesta sèrie (que pot ser també el públic de les altres) espera amb delit el retorn de "Sexe a Nova York".