Hi ha qui diu que són una adaptació dels youtiao xinesos, una elaboració salada tradicional el nom de la qual significa "dimoni fregit en oli", duta a la península pels mercaders portuguesos després que arribessin a la Xina el 1513. Diuen que en arribar aquí, aquests "youtiao" es van fer forts en zones rurals perquè els pastors d'ovelles no tenien forns ambulants però sí que podien fer foc i fregir en greix, i que els van canviar el nom pel de xurros perquè els recordaven la forma de les banyes de les ovelles xurres.  Com a història és divertida, oi? El cert és que no cal anar tan lluny. El xurro, tal com el coneixem avui en dia, no és gaire diferent de les receptes de bunyols fets de farina i aigua que ja es troben en llibres de receptes romans del segle I a.C. Jo, quan vull documentació i divulgació brillant sobre la història d'algun producte típic espanyol, vaig de cap a veure què en diu Ana Vega. A Madrid és costum prendre xocolata desfeta des del descobriment d'Amèrica i del cacau (Unsplash) D'on ve la paraula "xurro"? Els xurros es consumien des del segle XV però encara no se'n deien. La RAE (Reial Acadèmia Espanyola) admet la paraula "churro" el 1884 com a sinònim de cohombro (cogombre) en la seva tercera accepció. Però això no vol dir que els xurros nasquessin en aquell moment, sinó que van adoptar un nom nou. Als xurros, a més a més de "churros", se n'hi diu i se n'hi ha dit "porres", "calentitos", "cohombros", "tallos", "tejeringos"... i, prèviament, havien estat coneguts com a bunyols de xeringa. Esmentats de totes aquestes diverses formes apareixen en un gran nombre de receptaris històrics. Tradicionalment, a les xurreries se serveixen en paperines de paper (Paula Molés) Recepta de xurros casolans He consultat diversos receptaris per trobar una bona recepta de xurros i cadascun d'ells proposa unes proporcions diferents entre la farina i l'aigua. Jo em quedaré amb la de la Carme Picas (El Ginjoler), que apunta 850 grams de farina per un litre d'aigua. Hem de posar l'aigua en una cassola a bullir amb un pessic de sal i, quan bulli, abocar-hi la farina tota de cop i parar el foc. Removem amb una espàtula de fusta enèrgicament fins que la farina quedi ben escaldada i la massa quedi feta una pilota i es desenganxi de les vores del recipient. Ara és quan la posem en una xurrera, que és un aparell especial per fer xurros i que no deixa de ser una xeringa grossa amb una punta en forma d'estrella, o en una mànega pastissera preparada amb una embocadura estrellada. Preparem una paella amb oli ben calent al foc. *Hem de parar atenció a procurar treure l'aire de l'interior de la massa, a fer marxar les bombolles que puguin quedar a dins la mànega pastissera o la xurrera, o en escudellar els xurros les bombolles farien que la massa no fluís de forma continuada i anés fent explosions que bé espatllarien els xurros o bé farien que ens puguem fer una bona cremada." La història dels xurros també és plena de xurros dels que no es mengen (Unsplash) Tant en el cas que fem servir xurrera com si fem servir una mànega pastissera, tenim dos camins a seguir: - Escudellar els xurros directament a l'oli calent per fregir. - Escudellar-los sobre un drap de cotó al marbre de la cuina, deixar-los refredar una mica i fregir-los després. En qualsevol cas, els fregiu fent atenció que no es torrin massa de pressa de fora i quedin crus per dins, els col·loqueu sobre paper absorbent per enretirar l'excés d'oli i els espolseu amb sucre. Boníssims!