Aragonès i Sànchez desbloquegen el pacte en 48 hores

La masia ha estat tradicionalment la seu d'una unitat familiar, dins una propietat rústica, on la vida gira entorn del camp i el bestiar. Un dels exponents del patrimoni arquitectònic i cultural català, convertit ara en escenari d'un important acord polític. El Majestic, el Tinell i les masies. Cada etapa política té el seu escenari fundacional. Podríem analitzar-ne també el menú: en el cas d'aquest últim pacte que ens ocupa, a base de fuet i llonganissa per esmorzar, i pollastre per a dinar. Però per no perdre'ns amb qüestions del paladar, serà millor que ens concentrem en les explicacions que els dos partits han fet públiques fins ara, les informacions que alguns periodistes han aconseguit de primera mà i l'anàlisi editorial dels mitjans, que permeten fer un mapa força acurat del moment en què ens trobem. Alguns apunts ràpids. Després de més de tres mesos de greuges i retrets, d'ultimàtums i de passes enrere, Pere Aragonès i Jordi Sànchez han desbloquejat el pacte en 48 hores. Com? Agafant ells mateixos les regnes de les negociacions, sols, en secret, pràcticament aïllats de l'entorn, i mirant de reüll el rellotge que els acostava al precipici de la repetició electoral. Crida l'atenció, en aquest punt, el silenci de les figures que lideren els dos espais en joc: Carles Puigdemont i Oriol Junqueras guarden silenci. Cap piulada, i això que son de piulada fàcil, des que ahir a les vuit del matí tots els mitjans -puntualment informats- vam explicar el principi d'acord. Hi ha silencis que són avals, silencis impermeables, silencis distants. Deu ser qüestió de dies que aquest silenci quedi perfilat. Els termes de l'acord eren previsibles. No hi ha cap gir de guió ni cap imprevist. S'hi podria haver arribat abans? Segurament no. Aquests més de 90 dies que han passat des de les eleccions han servit per pair els resultats. Ha estat una digestió llarga i pesada per a totes dues formacions, que ha generat acidesa, cremor, marejos i cansament, i que ha acabat donant marge a tothom -o si més no a la majoria- per situar-se. ERC i JxC governen plegats des de fa anys, però no tenen els mateixos líders ni les mateixes estratègies: ni les pròpies ni les compartides. El panorama, avui, és radicalment diferent dels de les investidures de Quim Torra el 2018 i Carles Puigdemont el 2016. El pacte, finalment es redueix a un intercanvi previsible des de la mateixa nit del 14F, però que no ha estat factible abans, perquè tothom havia de madurar. Es pot explicar, simplificant, així: el lideratge i la presidència per a Esquerra, una quota de poder substancial i una bona porció del pressupost per a Junts. Ara entrarem en la fase de ball de noms: qui va a cada departament, qui entra i qui surt. Però no ens despistem. Aquest ball es fa a les pistes secundàries. La pista central l'ocupen el projecte i el reptes que cremen a les mans. D'entrada: el repte de mantenir el govern unit i demostrar que les malfiances i les travetes dels últims mesos han quedat suturades. Governar per a tothom, recuperar la confiança de la ciutadania i el prestigi de la Generalitat. I sobretot, perimetrar i abordar els incendis de la crisi econòmica i de desigualtats socials que la pandèmia ha agreujat. Les masies son construccions sòlides i resistents. La qüestió és si el lloc fa la cosa.