Antonio Franco, compromís amb el periodisme

Aquest matí es fa el funeral per Antonio Franco. Ens va visitar a l'estudi fa uns mesos, per parlar de l'atemptat a "El Papus": el diari on va treballar de molt jove, i més que una entrevista va ser una lliçó d'humilitat i de compromís. Compromís amb el periodisme i compromís amb uns valors diametralment contraris a aquells que en el seu dia van atacar "El Papus". Amb Antonio Franco mor una manera de fer i de viure el periodisme amb la qual tots estem en deute. Fa goig llegir els articles i escrits que s'han publicat sobre ell des de dissabte. Signats per companys de diari, companys de professió i de generació. Paraules que subscriuen l'herència d'un gegant del periodisme. Gràcies a gent com ell -escriu Antoni Maria Piqué- el periodisme és avui una professió de professionals. I afegeix que "tots hi estem en deute, els periodistes i els ciutadans, perquè els diaris d'Antonio Franco van ser durant dècades el contrast necessari, decisiu, valent, tant a l'oficialisme polític i periodístic que es vivia a Catalunya com a un model de diari pesat, gris i formalista". L'Emilio Perez de Rozas, amb un article per emmarcar, el descriu com "el covard més valent". I presumeix, perquè pot, d'haver-hi treballat i conviscut. I diu: "n'hi ha que no ho saben, però van ser, són, bons perquè van acostar-se a Antonio Franco, són honrats perquè el van imitar, són caps perquè el van copiar, són referents perquè es van mirar al seu mirall, escoltant-lo parlar, sentint els seus crits, memoritzant les seves ordres, aprenent dels seus clatellots i patint les seves crítiques apassionades". Mestre de mestres, Joaquim Maria Puyal escriu de Franco que "ell va entendre que perquè els periodistes puguin treballar amb responsabilitat cal que les empreses on treballen respectin un marc de valors. El periodisme és llaminer i els poders, golafres. L'Antonio era un líder perquè predicava amb l'exemple. Va tenir i va perdre poder. Però va tenir i no va perdre mai l'autoritat". Avui enterren l'Antonio Franco i tant de bo, amb ell, no estiguem enterrant també un periodisme valent, ferotge i honest. Mereix un comiat sentit, un reconeixement a mida: gegant. Perquè com diu en Puyal, "sense gent com ell, les coses haurien anat encara pitjor".