Al metge de Lleó de Pablo Casado, que obliguem, pobre, a operar en català, i als que tradueixen "El joc del calamar" com "El joc del calçot" a Netflix els explotarà el cap. Míchel, l'entrenador madrileny del Girona, va arribar fa només quatre dies però ja s'atreveix a parlar en català. I no precisament en la intimitat aznariana, sinó en roda de premsa: fins i tot talla els periodistes que ens passem al castellà, demana que li repetim les preguntes en català, per aprendre'l, i fins i tot es llança a l'experiència traumàtica d'intentar parlar-lo. Potser són només unes poques paraules, però en qualsevol cas ja són moltes més de les que li hem sentit mai a Leo Messi, després de mitja vida al Barça. El Niño de Vallecas (el de Montilivi, no el del quadre de Velázquez!) no entén el rebombori, no busca pas protagonisme, diu que ho fa "per cultura i educació", que és "lògica pura", com qui va al Regne Unit i aprèn l'anglès. I que a sobre li donem feina! Míchel (no el confongueu tampoc amb el de la Quinta del Buitre!) no en té cap necessitat, podria viure perfectament en castellà, a Catalunya, i encara més al món del futbol, però el màxim golejador de la història del Rayo Vallecano és de Puente de Vallecas i té uns valors.   El cirurgià de Lleó de Pablo Casado ja cal que s'espavili, però els catalanoparlants també, perquè del que hauria de ser normalitat en fem elogi. I és que, malauradament, gestos com els de Miguel Ángel Sánchez Muñoz no sovintegen enmig dels atropellaments, del menyspreu i la ridiculització, de la instrumentalització política com a arma incendiària, de l'autoodi i l'estigma que pateix l'ús social del català. Tant de bo es complís el només 25% de castellà que ens imposen els jutges, l'hauríem de reclamar, però no només a les escoles, també als jutjats, a les comissaries, a les sales de cinema i a Netflix, als dibuixos animats. Tant de bo no haver d'anar demanant perdó per parlar català a Catalunya.