Abusos a l'Església: tapar, callar i mirar cap a una altra banda

L'Església arrossega una assignatura pendent des de fa temps. Cada cop que s'hi presenta, per molt que hagin passat els anys, la torna a suspendre. Potser hi escau més dir-ne una creu, que no pas assignatura suspesa. Els casos d'abusos a menors per part de religiosos es compten a grapats. Són una creu per a l'Església catòlica. N'hi ha centenars. Molts centenars. Només a l'estat espanyol. Milers, si ampliem el mapa a la resta de món. S'hi repeteix sempre el mateix patró: mossens, sacerdots, que durant anys van tocar, van obligar a fer tocaments o directament van violar criatures que d'alguna manera estaven sota la seva protecció, sota la seva empara... i amb total impunitat. La cultura catòlica que tenim arrelada des dels fonaments atorga poder als religiosos: un estatus social superior. Són autoritat. Els feligresos han acudit a ells per buscar refugi, consol, consell... i protecció. Hi han confiat l'ànima i hi han confiat el més preuat: els fills. I en molts casos, aquesta confiança ha quedat ultratjada. Com amb mossèn Josep Vendrell Cortasa, que va abusar de desenes de nens d'entre 8 i 15 anys. Ho ha destapat Catalunya Ràdio. Ho feia cada dia. Un parenostre i una magrejada. Un depredador sexual de manual que aprofitava l'autoritat que li conferia la sotana per aprofitar-se dels nens i de les famílies. Va arribar a dir davant dels pares que era capaç de reconèixer els nens pel penis. És fastigós. És abominable. I és delictiu. Va passar durant dècades. Però és que encara és més greu, perquè l'Església ho sabia. En una nota de premsa, l'Arquebisbat de Barcelona reconeix que l'any 1975 tenia constància dels abusos. Aleshores els van descriure com "una pràctica sexual immoral" i tenien el testimoni d'almenys un pare que els demanava que apartessin la bèstia de la parròquia, que el desplacessin "on no hi hagués cap nen" i que "per caritat" el posessin en mans d'un metge... Quan el que necessitava era presó. L'arquebisbat no va fer res. Ni el 1975, ni el 1976, ni el 77... ni durant els 48 anys següents. 48 anys. Ha plogut molt. Què ha fet l'Església durant tot aquest temps? Tapar, callar, mirar cap a un altra banda. I donar lliçons, això sí: donar lliçons sobre la moral que ells han demostrat tenir a la galleda de les escombraries en casos com aquest. El capellà abusador ja és mort. S'ha endut la culpa i la vergonya a la tomba. Però les víctimes volen que se sàpiga què va fer. Que consti en la seva esquela social. L'Església també ho ha de voler. Que se sàpiga i que es repari el mal que va fer, com i quan decideixin les víctimes. Quina creu, senyors, quina creu...