30 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona

Christian Garcia tenia 28 anys i era periodista de l'equip esports de la delegació de Barcelona d'Antena 3 Ràdio, l'emissora líder. Llavors José María García era el superlíder d'audiència. La nit abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, revolucionava el món radiofònic anunciant que deixava Antena 3. Prisa havia comprat Antena 3 i José María García fitxava per la Cope. La narració de la inauguració aniria a càrrec de Siro López i Andrés Montes. Eren conscients que una inauguració d'uns Jocs Olímpics per la ràdio no era el més atractiu d'explicar. Sabien que tothom aquell dia estaria enganxat a la televisió. Carregat amb un telèfon Motorola, una totxana de dos pams, perquè el micròfon autònom estava prohibit per motius de seguretat, a Christian García li van dir que fes el que pogués. Que mirés d'explicar tot allò que veiés i on la televisió no arribés. Per això va decidir anar a fer un tomb per fora de l'Estadi Olímpic. Allà va descobrir on eren els atletes abans de sortir cap a l'estadi a desfilar; instal·lats al Palau Sant Jordi, seguint la cerimònia amb aire condicionat i a través de la pantalla. Va optar per fer el camí que seguien els atletes, des del Sant Jordi fins a l'Estadi Olímpic. La policia no controlava aquell punt perquè només hi podien accedir els atletes acreditats. El Christian va pensar que allà podria explicar coses que a la televisió no es veurien. I així va ser. Va veure passar davant seu el Dream Team dels EUA amb Magic Johnson i Michael Jordan. També altres atletes que ni tan sols coneixia. Fins que va arribar la selecció espanyola de bàsquet. Un any abans havia conviscut amb ells a l'Europeu. "Niño, ¿qué haces a aquí?", li va preguntar el seleccionador Antonio Díaz Miguel, que el va agafar per l'espatlla i el va introduir al caminet. L'Epi, a punt de sortir per fer l'últim relleu de la torxa, en veure'l va al·lucinar: "Què hi fas, aquí, Christian? Si t'enxampen, et fotran fora." El Christian va decidir córrer fins que va arribar al tartan de la pista. Ja era dins. Vestit amb unes bermudes verdes, un polo blau i una acreditació penjant. Era l'únic que no portava l'uniforme de la delegació espanyola. Va poder entrevistar en directe Jordi Villacampa, Arantxa Sánchez Vicario i un joveníssim Pep Guardiola. Fins que va intentar acostar-se al llavors príncep Felip, però la seguretat de la Casa del Rei el va aturar. Diu que va fer les pitjors entrevistes que ha fet mai. "Què sents? Estàs emocionat?", els demanava a tots en directe. Va fer la volta a l'estadi com si fos un atleta més. I des del centre de l'estadi va presenciar com Rebollo encenia el peveter. Es va saltar totes les normes de seguretat, i es va convertir sense voler-ho en l'únic periodista de la història d'uns Jocs Olímpics que ha pogut narrar una cerimònia entre els atletes. Com deia el mestre Puyal: "En aquesta feina, a vegades, és millor fer-ho, que demanar permís". A la ràdio li van dir: "El que has fet és de Premi Pulitzer". Encara avui recorda aquell dia com si fos ahir. Però també avui, amb aquesta història, Christian García, que anys més tard es convertiria en el cap d'esports de TV3 i Catalunya Ràdio, ens recorda què és la màgia de la ràdio i que hi ha coses que només es poden viure lluny de qualsevol pantalla, sempre que s'estigui disposat a tenir els ulls ben oberts i a vibrar amb tot el que es fa.