El dia que Llarena va picar contra el mur alemany

Catalunya té un problema amb Espanya però Espanya en té un altre de més gros amb Europa

Actualitzat
La ira i el sentiment d'humiliació que ha disparat la decisió de la justícia alemanya de deixar sortir de la presó Carles Puigdemont i no extradir-lo pel delicte de rebel·lió ha posat al descobert la cara més visible de la fràgil vocació europeista del nacionalisme espanyol.

La desmesura de la contrarietat que ha provocat la plantofada dels jutges alemanys al magistrat del Suprem Pablo Llarena s'entén millor si es té en compte que la causa que ha construït contra l'independentisme català és una autèntica operació d'Estat d'escarment per l'1 d'octubre, disfressada de procés judicial.

Una croada ideològica en la qual tots els poders de l'Estat s'hi han implicat a fons.

Que ara vingui un tribunal regional alemany a discutir l'arquitectura penal muntada per tot un Tribunal Suprem espanyol per presentar l'independentisme com un moviment violent i poder condemnar els seus líders a les més altes penes de presó per rebel·lió és una vergonya de difícil digestió.

Les barbaritats que sentim i llegim aquests dies provinents dels nostàlgics de l'autarquia hispànica així ho posen de manifest. Els mateixos que es desfoguen amb insults tavernaris contra Alemanya, els seus jutges i els seus governants, van córrer a celebrar i aplaudir, submisos, les retallades imposades a Espanya des de Berlín.

L'espai judicial europeu ha tornat a actuar de mirall d'una Espanya oficial prepotent i incapaç de gestionar un problema polític per vies que no siguin les de l'aplicació del Codi Penal.

A falta de la reacció dels governs europeus, que encara miren majoritàriament cap a un altre costat, ha hagut de ser la justícia de la totpoderosa Alemanya qui freni els abusos de dret de l'estat espanyol.

Espanya no surt de l'estat de xoc de veure com un tribunal d'un altre estat membre li qüestiona una eurordre de detenció. Potser perquè no està acostumat a no interferir en la independència judicial, ni a respectar prou el sistema de divisió de poders.

És un bany de realitat en tota regla i una lliçó d'humilitat que hauria de saber entomar.

Perquè continua havent-hi presos polítics catalans en una Espanya més observada que mai, convertida en un problema pels seus socis europeus i amb un sistema judicial sota sospita.

Anar al contingut