"Danza con me"
Cultura en "prime time" i amb audiències milionàries
Gener és un mes de llistes com desembre ho és de balanços. Ara ja sabem, en aquest inici d'any, quins títols ens esperen fins ben bé Sant Jordi, quins seran els concerts més esperats, quines les pel·lícules més taquilleres. I a finals del 18 podrem tornar a fer memòria i reordenar els "greatest hits". Poques vegades passa que el primer dia de l'any ja sapiguem quins fenòmens encapçalaran la llista. Ha passat a la televisió pública italiana.
El primer canal de la RAI va inaugurar l'any amb un dels espectacles amb més talent per minut de la seva història: "Roberto Bolle: Danza con me", concebut i conduït pel ballarí clàssic més celebrat del món. La notícia no és (només) que la RAI programés dansa en "prime time", la notícia és que 5 milions d'italians, cinc, ho van seguir en directe. Bolle va idear un xou de sensibilitat extrema amb el concurs d'artistes de tradicions i disciplines diverses. Va ballar amb Ahmad Joudeh, el ballarí sirià amenaçat de mort per ISIS, mentre Sting els acompanyava en directe a la veu i al contrabaix. Amb Melissa Hamilton, del Royal Ballet, van flotar en una coreografia inspirada en Caravaggio. Va sonar Händel, Monteverdi i Txaikovski però també "West Side Story" o el "Mad World" de Gary Jules, en un "mapping" torbador que tenia com a pantalla el tòrax marmori de Roberto Bolle. Vam veure els alumnes de l'Accademia Teatro alla Scala, però també la dansa urbana de Lil Buck, el rei del "jookin", i l'actuació del cantautor Tiziano Ferro. I tot plegat sense renunciar al somriure (colossal la paròdia de Virginia Raffaele amb l'anunci de Kenzo), perquè sabem des de Chesterton que "divertit és el contrari d'avorrit, no de seriós".
L'audiència milionària de "Danza con me" dinamita la idea absurda que, en televisió, la cultura és minoritària i interessa a quatre gats. A Itàlia, que és molt més que la Mediaset de Berlusconi, programen constantment música, art, literatura, dansa, teatre, òpera i documentals a la televisió pública sense relegar-ho a les catacumbes de la matinada. No és un mal lloc on emmirallar-se. La temeritat de treure pit esgrimint grans lideratges és una via arriscada (i autocomplaent), perquè evidencia que allò que interessa és la quantitat (el "share") i que importen bastant poc els continguts. Potser quan la cultura no sigui una quota sinó un acte de fe en el veritable servei públic, aquí també ens ballarà d'una altra manera.
