Llibres per tocar de peus a terra
Katixa Agirre, Cèlia Sànchez-Mústich i Simona Škrabec signen tres llibres realistes i transformadors
Llibres per tocar de peus a terra
Històries que per reflexionar i per tornar a trobar el rumb perdut (Foto: iStock)
Històries que per reflexionar i per tornar a trobar el rumb perdut (Foto: iStock)
Ciutat Maragda

Llibres per tocar de peus a terra

Katixa Agirre, Cèlia Sànchez-Mústich i Simona Škrabec signen tres llibres realistes i transformadors

Actualitzat

Hi ha moments a la vida on un se sent desorientat i desbordat, i necessita buscar ancoratges per sostenir-se i tirar endavant. A les recomanacions d'aquesta setmana del "Ciutat Maragda", La Llibreteria ens porta tres històries realistes i tendres, que ens ajudaran a tornar a trobar l'equilibri.

"Les mares no", de Katixa Agirre (Ara Llibres)

"Va haver de presenciar com ficaven els cossets dels bessons dins unes enormes bosses..."

Amb aquesta cruesa desfila el relat de Katixa Agirre, addictiu i corprenedor fins a la medul·la.

Movent-se amb destresa entre el thriller, l'al·legat judicial i la ficció, l'autora se serveix de diversos gèneres per reflexionar sobre l'experiència de la maternitat i els seus recers més ocults, que en té, i molts.

La història gira entorn del crim d'uns petits bessons per part de la mare, una dona a qui sembla que tot li hauria d'anar bé. La protagonista, que en ple part cau en el fet que va conèixer la infanticida en el passat, decideix emprendre una investigació sobre els fets.

Amb el pes de la dicotomia criar/crear sobre les espatlles, la novel·la avança trencant les grans convencions al voltant d'una concepció de la maternitat imposada al llarg de la història per una mirada: la masculina.

Perquè ja se sap: les mares no ploren, no dubten, no defalleixen, no tenen sentiments inconfessables. Només que... sí que ploren i dubten i defalleixen i tenen sentiments inconfessables.

"Defectuosos. Som defectuosos", sentencia Agirre. I deu ser cert, tot i que amb llibres així potser cada dia ho som una mica menys.

"Els vells, aquella nosa", de Cèlia Sànchez-Mústich (Comanegra)

Llegeixo al magazín Catorze unes reflexions sobre la darrera obra, breu i molt interessant, de Cèlia Sànchez-Mústich, els vells i la pandèmia, tot aventurant què hauria passat si els més afectats haguessin estat els nostres fills:

"[…] tothom hauria convingut que l'absència d'aquest contacte representaria una tortura per a l'infant, i no cal dir-ho, per als pares. I que comprometria, fins i tot, la seva possible recuperació. Amb tantes precaucions i tan puntualment com calgués, disfressats d'astronautes, de bombers, com fos, s'hauria trobat la manera de deixar-los entrar a l'habitació perquè la criatura sentís, almenys, la seva veu".

En aquest elogi a la quarta edat, ni assaig, ni manual d'autoajuda ni novel·la de ficció, sinó narrativa i reflexió experiencials a partir d'una recerca detectivesca, hi trobem moments de tot: instants durs i tristos, però també molta tendresa, ironia i humor.

Si el que volia la nostra poeta, novel·lista i narradora era que miréssim la vellesa amb uns altres ulls, podem dir que se n'ha sortit. I molt bé.

Tant de bo sigui un granet de sorra important, però un més, en aquesta nova mirada que ens cal. Cap als grans, però també cap a la natura, cap als veïns més propers o més llunyans...

"Torno del bosc amb les mans tenyides", de Simona Škrabec (L'Avenç)

Belles postals literàries. Així es pot definir aquesta personalíssima incursió de Simona Škrabec a la literatura, la primera que fa en català, amb una riquesa lèxica envejable i que ja es va fer evident en traduccions i assajos anteriors.

Són trossets de pensaments, escenes quotidianes que transporten a llunyans records d'infantesa, olors que ens fan viatjar, instantànies agafades al vol en un moment que passa, retalls de paisatge que evoquen experiències i vivències...

Tot això en petits capítols de dues o tres pàgines, alguns de formats per només unes quantes frases, que ens acompanyen a reflexionar sobre la identitat, el desarrelament, el pas del temps, la pèrdua de coses i persones.

"Faig tots aquests viatges, però cap no em porta a casa", escriu l'autora, i és que, com acaba reconeixent: "Qui ha emprès el viatge, mai no pot tornar exactament al mateix lloc d'on ha sortit. El camí recorregut ens ha canviat per sempre." És per això que mai no tornem a casa com ens pensàvem, ja hem esdevingut uns altres.

El viatge que emprèn Škrabec és de recerca, però en cap cas de retorn a un lloc i un temps que no poden ser perquè han desaparegut. Per això "Torno del bosc amb les mans tenyides" és una obra que s'ha d'assaborir amb calma, paladejant-se lentament. Les ganes que no s'acabi venen soles.

En vols més? A la pàgina de "Ciutat Maragda" trobaràs més recomanacions.

Anar al contingut