Llibres per procrastinar i no sentir-se culpable
Sandro Veronesi, Marina Garcés i Gisela Pous ens demostren que "perdre el temps" llegint és un dels secrets de la felicitat
Llibres per procrastinar i no sentir-se culpable
Dona llegint a la platja, protegint-se del sol amb un barret de ratlles.
Tres propostes per ampliar horitzons i distreure's amb els cinc sentits (IStock/Edith Rum)
Ciutat Maragda

Llibres per procrastinar i no sentir-se culpable

Sandro Veronesi, Marina Garcés i Gisela Pous ens demostren que "perdre el temps" llegint és un dels secrets de la felicitat

Actualitzat

Perdre el temps -"il dolce far niente"- és un plaer demonitzat a la nostra societat, però els experts asseguren que comptar les bigues del sostre és útil i fomenta la creativitat. A les recomanacions de la setmana de "Ciutat Maragda", La Llibreteria ens proposa tres llibres per buidar el cap i omplir l'ànima.

"El colibrí", de Sandro Veronesi (El Periscopi)

Plans sense ordre cronològic, correus, whatsapps, cartes... Així és com es va perfilant davant dels nostres ulls la vida de Marco, un oftalmòleg marcat per grans amors, dures pèrdues i casualitats terribles que amenacen d'arrossegar-lo a un pou cada cop més profund.

Però Marco aconsegueix sobrevolar com un colibrí tot el que li va passant. I és que com el colibrí, el malnom amb què s'hi refereix la mare, Marco posa "tota la teva energia a quedar-te quiet. Aconsegueixes parar-te en el món i en el temps, [...] fins i tot remuntar-lo, el temps, i retrobar el temps perdut, de la mateixa manera que el colibrí és capaç de volar cap enrere".

Amb una escriptura brillant i una sensibilitat extraordinària, la novel·la explica com, quan molt sembla perdut, podem aturar-nos en un moment precís abans de caure i mantenir-nos quiets, en suspensió, i esperar.

"Escola d'aprenents", de Marina Garcés (Galaxia Gutenberg)

Fa més de quinze anys, José Antonio Marina ens va començar a parlar d'educació als no professionals. El vam començar a llegir amb ganes. També ens en parlava Salvador Cardús. I més cap aquí, Jaume Funes. S'han tractat sempre de reflexions més aviat propositives, que ens volen animar.  

Ara li toca el torn a Marina Garcés. I ja està bé que li toqui, perquè, des de la filosofia, Garcés és punyent, crítica, lúcida. El seu darrer llibre, "Escola d'aprenents", ve ple de reflexions imprescindibles, ple de conceptes que ens ho fan qüestionar tot: no hi ha cap pàgina sobrera ni repetida.

Quan ens parla d'analfabetisme il·lustrat, de l'educació extractiva que desmunta (o en tot cas qüestiona) la suposada gran victòria d'un sistema educatiu que pretén potenciar els talents o de l'educació com una màquina de generar residus ens interpel·la, ens fa pensar.

Obris per on obris el llibre parla d'alguna cosa interessant, que entenem, que potser intuíem o que potser no ens havíem aturat mai a contemplar, però que en tot moment ens fa obrir els ulls a la realitat. I això és bo. Dur, però necessari. Potser convé entomar aquesta invitació a pensar; i agrair-l'hi.

"Palmira i l'efecte crisàlide", de Gisela Pous (Edebé)

Tot comença amb una capsa i el nom de vint països. Som a Barcelona, i aviat descobrim que no gaire lluny de casa hi passen coses, coses molt grosses.

La protagonista de la novel·la, la Palmira, ha de fer un treball a l'escola i li toca Síria, un país que li és totalment desconegut i que li queda lluny físicament i en l'imaginari. Però coses que passen: un reportatge d'una ONG a la televisió la interpel·la com mai abans li havia passat, i comença tota una revolució que s'estén per tot Europa com una taca d'oli.

"I si jo fos ella?" és la pregunta de la Palmira que ens hauríem de fer tots constantment. "I si això em passés a mi?"

"Palmira i l'efecte crisàlide", seleccionat al premi Atrapallibres a la categoria d'11-12 anys, és un conte deliciós que desperta consciències adormides sobre la injustícia dels infants que ho han perdut tot en els conflictes que els grans s'entesten a crear massa sovint.

En vols més? A la pàgina de "Ciutat Maragda" trobaràs més recomanacions.

Anar al contingut