Millet i Montull, a la presó: carpeta tancada?

Fèlix Millet entra en ambulància a la presó 11 anys després de destapar-se l'espoli del Palau. Jordi Montull, qui va ser la seva mà dreta, és a Brians 2 des de dilluns
Millet i Montull, a la presó: carpeta tancada?

D'aquí menys d'un mes es compliran 11 anys de l'entrada dels Mossos d'Esquadra a les oficines del Palau de la Música. Un escorcoll inesperat que va destapar un dels casos de corrupció més indignants per a l'opinió pública: l'espoli d'una institució venerada, un referent de la cultura catalana que quedava tacat de negre i vinculat a un escàndol colossal i de ramificacions encara -pel que sembla- incertes.
 
Han hagut de passar 11 anys perquè els principals responsables d'aquell espoli entrin a la presó per començar a complir condemna. Massa sovint surt car i es fa llarg i tediós tancar carpetes amb la justícia. I no ho dic pels condemnats, sinó per la societat: l'opinió pública catalana ha vist que això de "retre comptes" pot arribar a ser desesperadament lent. Una sensació que no fa sinó refredar la sensació de justícia. 
 
Fèlix Millet, Jordi Montull i Daniel Osàcar dormiran entre reixes, ja com a condemnats.  
 
El dubte és: el podem donar per tancat, aquest cas? Perquè és d'arrels profundes, que connecten amb d'altres, com el del 3%, via Convergència i la constructora Ferrovial, que encara està obert, i que ha tingut i té unes conseqüències polítiques devastadores per a la formació que havia estat el pal de paller del catalanisme. Avui mateix, estem a les portes de l'enèsima reconversió de l'univers convergent, amb la creació d'una altra marca.
 
Amb l'entrada de Millet, Montull i Osàcar a la presó es tanca, doncs, una etapa dolorosa i vergonyant. 
 
Haurem de confiar que, com a societat, el cas Millet hagi servit als nostres polítics i als nostres gestors públics per prendre'n bona nota. Perquè no hagin de passar 20 anys per descobrir cap altra olor de podrit, perquè els mecanismes de control s'hagin perfeccionat, perquè l'exigència sigui màxima sempre, quan es tracti de diners i institucions públics, perquè mai més ningú es torni a pensar que ni aquests diners ni aquestes institucions li pertanyen... I ningú altre miri cap a una altra banda per deixar fer.

Anar al contingut