Catalunya nit

Els gratacels s'aprimen

La cobdícia i la simbologia associada al poder modifiquen els criteris arquitectònics i provoquen la construcció dels gratacels més prims

RedaccióActualitzat

Aquest mes de setembre ha fet 90 anys d'una fotografia mítica, feta a la planta 69 del llavors gratacel RCA de Nova York: la va fer el fotògraf Thomas Kelley, i la va batejar "Lunch atop a skyscraper", o sigui, "Dinar enfilats a un gratacel".

La icònica imatge d'uns obrers dinant, asseguts en una jàssera, a 260 metres d'altura, simbolitza la potència econòmica, però també arquitectònica, de Manhattan, que va consagrar la construcció d'estructures habitables en alçada per superar la falta d'espai propi d'una illa.

El gratacel RCA va esdevenir un gegant de 70 plantes que es va erigir en només un any i mig, i que ara es diu 30 Rockefeller Plaza. És un gegant amb una base de 195 mil metres quadrats que presideix majestuosament un espai enorme, equivalent a tota una illa, i que acull l'emblemàtic complex de negocis habilitat entre la cinquena i la sisena avinguda i els carrers 49 i 50.

L'àrea de la base d'aquest gratacel art-déco és de 195 mil metres quadrats.

En canvi, els gratacels que es construeixen ara s'aprimen.

Al 111 West del carrer 57 de Manhattan, la firma ShOP Arquitects ha entregat un gratacel de gairebé el doble d'alçada que el 30 Rockefeller Plaza, 435 metres, però que té una superfície de només 29.000 metres quadrats. O sigui, la base de l'edifici és 6 cops més petita que el 30 Rock, tot i ser 175 metres més alt.

Steinway Tower, Manhattan (ShOP Arquitects)

Un altre exemple d'això el trobem a 432 Park Avenue, 7 carrers i dues avingudes més al nord del 30 Rock. Allà, l'arquitecte uruguaià Rafal Viñoly va dissenyar el gratacel de vivendes més alt del món. És una una torre de 472 metres d'alçada --212 metres més alt que el 30 Rock-- però amb una base de 66 mil metres quadrats, el doble que el de ShOP Arquitects però 3 cops menor que el 30 Rock.

L'arquitecte uruguaià Rafal Viñoly ha dissenyat el gratacel de vivendes més alt del món, a 432 Park Avenue (Wikipedia/Epistola8)

Per què s'aprimen els gratacels?

El Catalunya Nit de Catalunya Ràdio ha parlat amb Maria Rubert de Ventós, arquitecta i professora d'urbanisme a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, qui creu que només l'afany de lucre explica aquesta tendència:

"En el moment en què això deixa de ser una competició tècnica s'hi afegeix el fet lucratiu de dir: 'Si jo pujo cent metres més, tinc més pisos, que valen tant, i per tant em convertiré en la torre més cara i de més luxe."

Rubert de Ventós admet la proesa arquitectònica dels gratacels, però en relativitza l'aprimament a què s'han sotmès d'un temps ençà.

"El límit és el sentit comú. Estar tan lluny del pla de la terra de la ciutat és una mica absurd. El 432 Park Avenue és molt esvelt i bonic. Ara bé, té sentit? No. Són inversions."

Rubert de Ventós també comparava la febre d'aprimar els gratacels amb precedents històrics molt reconeguts.

"Deixa de ser el que era l'edifici Chrysler o l'Empire, que es construeixen en moments de crisi, al 1929. Allà la planta baixa són lobbies amb usos molt importants. Ara això s'ha convertit en símbol del poder i dels diners. Ja ho eren una mica sempre, però ara sense més atractiu."

L'arquitecta també ha posat el dit a la nafra al voltant de l'habitabilitat d'aquestes noves propostes arquitectòniques.

"Si una cosa és molt prima l'has de clavar més a terra. Són edificis més difícils de mantenir estables. Aquests edificis es mouen molt, i la gent s'ha queixat, i a més han pagat molts diners, sobretot per inversió. No té gaire sentit tot plegat, és una pugna també amb els gratacels d'altres països."

Els pisos superiors de l'edifici 432 Park Avenue s'han venut per 100 milions de dòlars. Una xifra de vertigen. Com l'alçada d'aquests nous colossos arquitectònics.

Anar al contingut