No va durar ni dues hores. En plena nit. Un aiguat bíblic va amarar el Vallès al setembre del 1962. En menys de dues hores van caure més de 200 litres per metre quadrat, en una zona que ja tenia mancances estructurals, i que va cedir davant l'empenta d'un fenomen meteorològic colossal. Terrassa va rebre de valent, i des d'allà hem recollit testimonis frapants d'una jornada negra. L'Anna recordava així la situació sobre el terreny: "Aquella nit la meva mare era a casa, amb els meus dos germans, també hi havia el meu avi, que es va quedar a dormir amb ella aquell dia, malauradament. Va començar a plorar molt fort, quan se'n va adonar l'aigua ja era dins la casa, i de cop i volta van sentir un aiguat molt fort i se'n va anar la casa." Les riuades van arrasar un barri sencer construït a la llera de la riera de les Arenes ("Els nens de la riuada", d'Esther Lázaro Sanz) Uns rius gairebé insignificants, com la riera de Rubí i el Ripoll, es van desbordar i van fer uns estralls inimaginables. El barri de les Arenes a Terrassa, l'Escardívol de Rubí i moltes fàbriques de Sabadell van desaparèixer sota les aigües de la riuada. La Mia en descrivia els efectes. "En sentit nord hi tenim un pont del tren, es tapona, i això fa que l'aigua baixi sense aturador. Un col·lector també es tapona, i això fa que l'aigua pugi. I això fa que s'inundin baixos, o que desapareguin vivendes, literalment." "A la riera de les Arenes ja hi ha un pont, té 3 ulls, però pel que sigui dos ja estan inutilitzats, i per tant tot el material arrossegat des de la capçalera de la riera tapona el tercer ull, allò fa que creixi l'aigua, es trenca el dic, i inunda literalment tot el que és la llera de la ribera, emportant-se tot el que té al davant." Una altra descripció frapant ens l'oferia Almeria: "Hi havia una mena de torrent. Hi havia un solar sense edificar. L'aigua d'aquest torrentet es va acumular per allà, i va rebentar per casa nostra. A la meva mare i al meu tiet el va arrossegar l'aigua 500 metres, i els meus germans i la meva cosina van quedar dins la casa, atrapats dins del fang." El drama social posterior La força de l'aigua va arrossegar gent que vivia a la riera de les Arenes... alguns dels cadàvers es van trobar a quilòmetres de distància, fins i tot a prop de l'Ebre. D'altres es van rescatar enmig del fang i la runa. I hi va haver situacions dantesques. "A la brigada de la mort el meu pare hi va estar 38 dies. Dormien allà. Alguns estaven buscant cossos, desenterrant cossos. Però la brigada estava al cementiri, quan arribaven els cossos, que estaven totalment inflats, amb aigua netejar-los ben nets, i buscar si tenien alguna pertinença, com ara anells, per poder identificar el cos." La llista de cadàvers sense identificar és llarga, com també la dels desapareguts. A algunes famílies, el malson no els ha deixat viure: "Tu creixes amb la idea què l'Antonio, com que era el nen petit, tenia 3 anys, doncs que era mort, que el seu cos devia haver anat a parar al mar. Durant anys hem pensat això, no? Però dels nens que van sobreviure ningú es va preocupar d'ajuntar-los a l'espera que les famílies els reclamessin, sinó que simplement van ser donats en adopció a famílies que en demanaven." El sumari judicial, l'únic registre dels morts de les riuades, es va tancar al cap de dos anys amb cossos per identificar (Documental "Els nens de la riuada") 60 anys després, al Vallès es manté la percepció que --a banda del desastre natural-- n'hi va haver un altre de social: "Hi havia persones oblidades, al marge de la ciutat, immigrants que treballaven a les fàbriques, al tèxtil, la majoria provinents d'Andalusia, Extremadura." "Un desastre natural, però no hauria passat ni una desena part del que va passar. És un desastre social. De quina forma es van anar poblant aquelles zones, quan estudis d'anys enrere ja deien que això podia passar. Hi va haver dues famílies a Terrassa que van estar especulant amb aquests terrenys que eren riera."