Posem el focus en un col·lectiu fortament afectat per la situació de temporalitat i precarietat laboral, econòmica i habitacional. Són els joves que anomenem "millennials", nascuts entre els anys 80 i 90. Aquests joves ja van patir les conseqüències de la crisi econòmica a l'inici dels seus projectes vitals i, ara que es començaven a recuperar, el coronavirus els ha tornat a afectar de ple. Fem una radiografia de la situació. Anna Pacheco i Yeray S. Iborra són dos joves periodistes que pateixen la precarietat laboral, però que a més han estudiat les condicions que acompanyen aquesta generació.  L'Anna apunta que la precarietat ja ve de lluny. Les seves dues primeres feines les va haver de fer en règim de fals autònom. Ara és periodista freelance i confessa que s'ha de barallar per cobrar.   "Ja veníem de contractes molt precaris i irregulars. Ara la por és què ens trobarem quan sortim d'aquí (...) Hem crescut amb eslògans que ens repetien 'si tu vols, podràs', per després sentir-nos culpables si no ho aconseguim." El Yeray també treballa de periodista freelance i admet que ha de tenir molts encàrrecs per poder arribar a un sou digne. Però la crisi del coronavirus ha fet que es congelin moltes redaccions i es prescindeixi de despeses extra.  "Amb l'excusa de la pandèmia s'ha extremat la precarietat. Cal vigilar que la rebaixa de sous i facturació acabi quan acabi la crisi." El Yeray denuncia que la flexibilització de la feina en el seu sector és una mena de trampa. Els contractes es van succceint i mai no arriba el projecte definitiu ni una feina estable. "Sempre hem de dir sí a tot, hem d'estar atents a les xarxes, no perdre cap tren i a més hem d'aguantar frases com a sobre que fas el que t'agrada, no et queixis'." Com ell, molts joves d'aquesta generació se senten frustrats perquè no poden prendre decisions importants ni fer projectes a llarg termini.  "Sempre ens han dit que el futur serà millor. Tinc 30 anys i aquest futur no acaba d'arribar." També hem conegut el cas d'Ariadna Calvet, una mestra de 31 anys a l'atur. Al llarg de la seva trajectòria professional ha treballat en menjadors escolars, casals d'estiu, escoles bressol i a l'escola pública. Afirma que no ha tingut mai contracte fix i que no cobra ni les vacances. "La incertesa a la nostra generació, amb pandèmia o sense, sempre ha existit. Ara busco feina de cangur, com quan tenia 20 anys." Cheikh Ahmed és de Mallorca i quan va esclatar la pandèmia era a Madrid treballant. Havia deixat els estudis de Turisme perquè no li arribaven els diners i es va posar a treballar per poder-los reprendre l'any vinent. La Covid l'ha tornat a deixar a l'atur i des del 20 de març que no cobra res. Tot i així, reconeix que la precarietat laboral és prèvia a la crisi sanitària. "Vaig haver d'agafar una feina de cambrer, mal pagada i amb un horari absolutament variable. Tampoc em pagaven les hores extres." Totes aquestes situacions són només una mostra de la realitat que envolta una generació que ho té força difícil per construir il·lusions. Ni fills, ni hipoteques, ni mirar més enllà de demà passat. Fins quan?