Marta Pessarrodona fa 80 anys en plena forma. Traductora i assagista, per sobre de tot és i se sent poeta i ho reivindica. Des que va començar a escriure versos el 1968, ha anat creant un corpus poètic a foc lent perquè no li agraden les presses, amb llibres com "Setembre 30", "Vida privada" o "Berlín suite".

Dos anys després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'autora compila ara tota la seva obra poètica a "Tot m'admira'", de Viena Edicions, i l'editorial Comanegra publica "Sobre Marta Pessarrodona", amb edició d'Isabel Graña i Marta Nadal.

Ens rep a casa seva, a Sant Cugat del Vallès, al costat de la seva gosseta Enriqueta i davant la llar de foc i, fumant un cigarret darrera l'altre, respon amb molta paciència a totes les nostres preguntes.

-- De petita tenies clar que volies ser escriptora, oi?

-- Sí. Però no sabia ben bé què volia ser, eh? Suposo que perquè els meus pares llegien molt. No importa el que llegissin, però eren molt lectors. Quan era petita tot el dia em preguntaven: "Què vols ser quan siguis gran?". Però penso que és una pregunta que s'ha perdut. No veig que ara se'ls demani què volen ser de grans. A banda que els nens volen ser Messi.

--Gabriel Ferrater va ser un home molt important per a tu. Però vas tardar molts anys a parlar d'ell després del seu suïcidi...

-- Vaig tardar 25 anys. Jo estava encantada d'estar amb ell, però no volia que em veiessin amb ell. Ni ho racionalitzava gaire, però sabia que no em volia fer a l'ombra d'ell. I es va armar tal merder quan va morir, que vaig dir: "Silenci". Però als 25 anys vaig dir prou. Jo ja era coneguda, i vaig pensar: "S'ha acabat aquí la broma".

 --Et sents pionera?

-- Això ho han de dir els altres. Però no m'hi sento, honestament. Ara ja fa temps que algú comença a dir el que vam fer. Per exemple, ara es fa molt de cas del 8 de Març, però aquí l'hem celebrat molts anys, el 8 de Març. No perquè vingui de Madrid ho és més. Recordo que un any ens vam vestir de sufragistes i anàvem amunt i avall de la Rambla, un dissabte al matí, amb un Mini amb un megàfon tocant la "Marxa de les dones". Ens van insultar, ens van aplaudir. Ho celebràvem. I parlo de l'any 76.

-- Com veus el feminisme ara?

--  Feminisme és la política de l'experiència i prou. I el que està bé és que no t'has de treure cap carnet. Ho ets perquè vols ser-ho. Encara falta molt. No s'ha d'abaixar la guàrdia, senzillament. El segle XX és el segle de les dones, perquè es va aconseguir el vot i la pastilla anticonceptiva. El segle XXI es de revisió. 

-- I com veus les escriptores actuals?

-- Trobo que publiquen massa. Corren massa a publicar. Ara que he publicat la meva obra completa -i no em vull posar com a exemple-, segur que pots trobar autores de 30 anys que han publicat molt més que jo als 80. Jo sempre he tingut por de ser prolífica. S'ha de vigilar una mica perquè l'escrit queda escrit.

-- L'ús social del català, segons les ultimes dades, viu hores baixes. Què en penses?

-- Ara se n'adonen? Ja fa temps que està en hores baixes, eh? La periodista Mercè Vilaret va entrevistar la Mercè Rodoreda i li va demanar:  "Digue'ns com era Catalunya als anys 30". I va contestar lacònica: "Catalana". I això m'ho pregunto moltes vegades, si Catalunya és catalana. A mi que al Parlament es parli castellà em posa histèrica. Ho trobo d'una barra... I no és xovinisme. 

-- I quin futur li veus, al català?

-- Catalunya el millor que té és la societat. Ha resistit dues guerres mundials, dues dictadures, una guerra civil. Jo, nascuda el 41, soc una escriptora en català, jo i altres... Crec que la societat catalana és prou forta perquè ens en sortim. Però la llum és vermella, hi ha perill. Jo sempre dic que vull que Catalunya sigui independent perquè l'endemà em posaré a criticar-la i no pararé. 

-- Què és per tu la poesia?

-- Tot. La meva vida seria diametralment distinta si no hi fos la poesia. Hauria sigut qualsevol altra cosa. Com que tinc el cor de pulsacions lentes, potser m'hauria dedicat a intentar ser una esportista d'elit. O farmacèutica. La poesia és de les coses que més plaer em donen. Quan acabo un poema em dona un plaer increïble, que no em dona res més. Però no ho vull sacralitzar, a la vegada. A mi m'agrada això, però no té per què agradar-li a tothom.