L'independentisme ha quedat tocat per l'estratègia repressora de l'Estat

De mitjans d'octubre a mitjans de novembre, hi va haver grans mobilitzacions contra la sentència de l'1-O que va portar a la presó els principals dirigents independentistes. Va aparèixer Tsunami Democràtic, es van fer prop de sis-cents talls de carreteres, una vaga general, la Marxa per la Llibertat... Ha passat un any i l'estratègia de l'Estat per reprimir l'independentisme ha tingut resultats. Amb un govern paralitzat, les tensions dins dels partits i les disputes partidistes han anat gastant les piles que feien falta per fer avançar el procés amb força. Tot plegat ha provocat confusió i cansament en el moviment independentista. Hem buscat l'anàlisi de tres polítics que, per ara, no estan en actiu. Tres veus dels tres principals partits independentistes: David Fernández, de la CUP; Joan Puigcercós, d'ERC, i Meritxell Borràs, del PDeCAT. Tots tres coincideixen que l'actuació de l'Estat ha abocat l'independentisme a una situació històrica inèdita, amb 2.850 represaliats, tres presidents inhabilitats en tres anys i tota una generació sencera de polítics liquidats. Els interessos de partit han passat pel damunt dels interessos de país L'intent de desmantellar l'independentisme no l'ha unit encara més, al contrari: l'ha fragmentat. En aquests tres anys no hi ha hagut cap resposta ni cap proposta unitària. La batalla per arreplegar electorat ha fet mal a la causa, segons David Fernández: Junts es pot avançar amb una estratègia conjunta. Per separat, ja hem perdut. I el que hem vist aquests tres anys és una batalla, de vegades encoberta, de vegades més descarnada. Fonamentalment, crec que més que discutir sobre el futur, s'està discutint sobre el passat, i sobre el pes d'aquell octubre del 2017 [l'any del referèndum] Joan Puigcercós no li treu la raó, però apunta que és lícit que aflorin aquestes diferències: És que són concepcions de la realitat diferents i és normal que xoquin. És a dir, cal definir el que ha d'estar per sobre dels partits. Si això es preserva i s'estableix, les coses també són més fàcils. Quan el tactisme per guanyar terreny a l'adversari polític (perquè pot ser el teu soci o aliat, però també adversari) domina i passa per sobre d'això, és quan entren en crisi en moltes coses Joan Puigcercós (ccma) D'exemples, n'hi ha a cabassos. Potser els que expliquen millor la situació i els que han causat les ferides més difícils de curar són el que va passar al Parlament, quan Carles Puigdemont va retirar la seva candidatura a president de la Generalitat perquè estava refugiat a Bèlgica o quan l'abstenció de la CUP va impedir la investidura de Jordi Turull. Meritxell Borràs ho recorda amb tristesa: Jo, per exemple, vaig viure amb especial dolor com no es va poder tirar endavant la presidència del president Puigdemont, com es va aturar d'aquella manera en el Parlament. Aquest va ser un tema que no vaig entendre, honestament. O l'elecció de Jordi Turull. Jordi Turull, és que se li veia a la cara, ho transmetia: tots sabíem perfectament que l'endemà entrava a la presó. Fins i tot allà va haver-hi aquesta tàctica Meritxell Borràs (ccma) "Divide et impera". L'estat esbossina l'independentisme, que cau en la confusió Juli Cèsar i més tard Napoleó ja van posar en pràctica el que s'ha convertit en un clàssic de l'estratègia política. La maquinària política, judicial i policial de l'Estat ha funcionat. Els partits es distancien els uns dels altres, però també dins d'ells mateixos, amb direccions no sempre coincidents a l'exili, a la presó i al govern. Aquesta triangulació ha complicat la relació entre els polítics i el moviment social, sovint confús, que ha perdut empenta, en part també per la situació de la pandèmia mundial. I a això encara falta afegir el garbuix de l'espai que abans ocupava l'extinta Convergència Democràtica, hereva d'un pujolisme caigut en desgràcia i necessitada de trobar un camí de regeneració, dividida per la ideologia i l'estratègia, però amb una bossa de votants ben farcida. Una situació que també fa més difícil entendre's amb els altres partits independentistes. Ho apunta Joan Puigcercós: Hi ha un problema que ho col·lapsa tot: la falta de definició de l'espai postconvergent. Han de fer un partit nou, han de vestir un espai nou sobre un electorat que és més sòlid del que ells es pensen. I aquesta por i aquesta angúnia de no tenir una plataforma per presentar-se a les eleccions genera molta tensió. Jo crec que quan això s'hagi solucionat i estigui definit, serà molt més fàcil també la interlocució Però l'independentisme encara no ha perdut la guerra. Si més no és el que vol creure David Fernández: L'Estat no ha guanyat. Quan tu mantens un suport social i polític a l'independentisme, l'"objectiu Soraya", diguem-ho així, que era intentar rebaixar-lo del 48% al 40%, no ho ha aconseguit David Fernàndez (EFE)

L'independentisme ha quedat tocat per l'estratègia repressora de l'Estat

La unitat de l'independentisme se n'ha anat en orris i el procés s'ha quedat sense energia per avançar