L'assassinat de George Floyd reobre el debat sobre els monuments esclavistes

En aquest quart capítol de la sèrie de reportatges "Ruta a la Casa Blanca" viatgem fins a l'estat d'Atlanta. L'assassinat de George Floyd i l'onada històrica de manifestacions per la justícia racial han reobert l'enèsim debat als Estats Units sobre què cal fer amb els centenars de monuments repartits arreu del país dedicats a elogiar la causa perduda dels confederats esclavistes del sud, que van perdre la Guerra Civil el 1865. En el fons de la discussió hi ha dues maneres d'explicar el país i la seva història, que topen entre si en una clara demostració que aquella ferida no es va acabar de tancar mai. Atlanta és el cor de l'antiga confederació i allà hem anat a buscar les opinions de partidaris i detractors d'aquests monuments. L'onada de protestes que demana justícia racial als Estats Units ha reobert el debat sobre com el país s'explica a si mateix i sobretot sobre com afronta el seu pecat fundacional: l'esclavisme i les seves conseqüències. Protestes contra monuments esclavistes (Europa Press) En els últims mesos han caigut o s'han retirat desenes de monuments de l'antiga confederació d'arreu del territori nord-americà, però encara n'hi ha més de 1.700, repartits sobretot pel sud del país, on el recordatori de la causa perduda de la Guerra Civil és omnipresent. La majoria d'aquestes estàtues es van instal·lar en places, carrers i tribunals de justícia a principis del segle vint i als anys 50 i 60, com un recordatori del poder blanc sobre la població afroamericana. Sheffield Hale és el director del Centre d'Història d'Atlanta: Molts d'aquests monuments es van aixecar davant de tribunals de justícia, en llocs públics. Ja no ho feien als cementiris. L'estàtua d'un general damunt d'un cavall no parla de pèrdua o de dol. Parla de poder. És una projecció del poder de qui mana. Els monuments, per mi, no van de la Guerra Civil, sinó de la gent que els van aixecar i per quin motiu. El mite romàntic d'una guerra civil en defensa de l'honor i la independència dels estats, sense relació directa amb l'esclavisme, s'ha cultivat durant dècades al sud del país, gràcies a grans èxits literaris com la novel·la "Allò que el vent s'endugué" o cinematogràfics com "El naixement d'una nació", i a la feina incansable per mantenir aquesta narrativa per part d'organitzacions com la dels Fills dels Veterans de la Confederació. Martin O'Toole n'és el portaveu a Geòrgia: Crec que si llegeixes els monuments, veuràs que la majoria estan dedicats als soldats i a la causa -tal com l'anomenaven- de crear una República independent. No hi veuràs cap senyal que digui: "Gràcies a Déu que teníem esclaus!". L'esclavitud, tot i que va ser un motiu per a la secessió, no és la raó de ser dels monuments. Martin O'Toole (Geni Lozano) Però, què cal fer amb aquests monuments que enalteixen generals i polítics esclavistes? Des del Centre d'Història d'Atlanta proposen crear eines per contextualitzar-los i generar una discussió pública sobre quin ha de ser el seu lloc en el futur, tal com explica Hale: La contextualització va ser una idea que hem anomenat com la solució intermèdia, de suma zero, en què reconeixes que hi ha un problema, que és la principal dificultat. És com si agafem un monument de Franco i el deixem on és però explicant tot el que va passar sota la dictadura. I fem servir això com una oportunitat per debatre sobre Franco, per no oblidar aquell període. El president Donald Trump ha sabut llegir i explotar políticament el malestar d'una part de la població del sud, que viu aquesta relectura de la història com un atemptat contra els seus avantpassats i el seu patrimoni. S'acusa l'esquerra de censura i de discriminar els blancs a favor de les minories, tal com afirma O'Toole: Crec que el que passa ara és que la gent diu que hem de tenir diversitat de tot, excepte d'opinió. Els joves que han nascut ara no han experimentat mai les lleis discriminatòries del passat i han gaudit d'ajudes a la diversitat. I ens diuen que se senten ofesos per aquests objectes. No han tingut cap influència o impacte en les seves vides i, no obstant, ens parlen de racisme sistèmic. L'únic racisme que tenim als Estats Units és el pronegres. En el fons del debat s'amaga la definició mateixa de què volen ser els Estats Units en el futur: un país on totes les esferes del poder segueixin dominades per la majoria blanca o un lloc on s'integra i es normalitza tota la diversitat que conforma el territori.

L'assassinat de George Floyd reobre el debat sobre els monuments esclavistes

A Atlanta, cor de l'antiga confederació, els defensors de les estàtues acusen l'esquerra de "censura"