Genocidis: per què costa tant demanar perdó?

El delicte de genocidi està reconegut en el dret internacional des dels anys 40 del segle passat. Milers de persones han estat víctimes de l'avarícia o les ànsies de poder de molts països, que s'han aprofitat de la seva superioritat militar o econòmica per ampliar els seus horitzons a costa de vides humanes. En alguns països, com Alemanya o el Canadà, no els ha dolgut demanar perdó per les atrocitats comeses en el passat, per exemple amb els jueus. D'altres, com els Estats Units amb les bombes atòmiques contra el Japó, hi han estat més reticents. I n'hi ha que no reconeixen cap responsabilitat en els crims dels seus avantpassats, com Espanya, que va reaccionar amb indignació quan Mèxic li va reclamar que demanés perdó pels crims comesos contra els pobles indígenes durant la conquesta del país americà. Entre els últims que han assumit responsabilitats, Alemanya i França. La contrició alemanya i francesa Per primer cop, Alemanya ha reconegut la responsabilitat de l'imperi alemany en el genocidi de Namíbia a principis del segle XX. L'acord, que ha necessitat de cinc anys de negociacions, preveu que Alemanya demani perdó per aquells fets. El president alemany, Frank-Walter Steinmeier, visitarà Namíbia per fer-ho davant del Parlament. També farà una aportació de 1.100 milions d'euros en programes d'ajuda al desenvolupament. El ministre alemany d'Afers Estrangers, Heiko Maas, s'ha declarat satisfet per poder superar aquest capítol tan fosc de la història del país: "A la llum de la responsabilitat històrica i moral d'Alemanya, demanarem perdó a Namíbia i als descendents de les víctimes." En el que es considera el primer gran genocidi del segle XX, Alemanya va matar uns 75.000 natius hereros i namaquas, que entre 1904 i 1907 es van rebel·lar contra el poder colonial alemany. França va contribuir a la matança de tutsis a Ruanda (Unsplash / Michael Muli). El gest d'Alemanya arriba l'endemà de la visita del president francès, Emmanuel Macron, a Ruanda, on ha reconegut la responsabilitat de França en l'aniquilació de 800 mil tutsis a mans dels hutus, l'any 1994. La França de François Mitterrand va donar suport polític i militar al règim genocida, però, a diferència d'Alemanya amb Namíbia, no demana perdó. Macron no considera que l'estat francès en fos còmplice, només que va fer una lectura equivocada de la situació. "França no va entendre que intentant impedir un conflicte regional o una guerra civil estava de fet fent costat a un règim genocida." El genocidi de Ruanda va arribar al Tribunal Penal Internacional que va condemnar el llavors president, Jean-Paul Akayesu, i l'exprimer ministre Jean Kambanda a cadena perpètua per crims de lesa humanitat. Va ser la primera sentència internacional pel delicte de genocidi. Genocidi, un concepte del segle XX El terme genocidi fa referència a un acte que té per finalitat la destrucció total o parcial d'un grup humà per la seva nacionalitat, ètnia, raça o religió. El va fer servir per primera vegada Raphael Lemkin l'any 1940. Aquest jurista polonès, d'origen jueu, que va fugir de l'holocaust, va definir els objectius del genocidi en un article: "La desintegració de les institucions polítiques i socials, de la cultura, l'idioma, els sentiments nacionals, la religió (...), i la destrucció de la seguretat, la salut, la dignitat i fins i tot les vides de les persones." Pocs anys després, el 1948, es va regular a la Convenció de Nacions Unides sobre la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi. Els rohingyes, obligats a fugir per la persecució de Birmània (Europa Press / Suvra Kanti Das) De genocidis, n'hi ha hagut sempre, i tots són cruels i injustos, però n'hi ha alguns que sobresurten per les atrocitats comeses. En èpoques pretèrites hi ha l'aniquilació dels natius d'Amèrica del Nord i dels de les terres conquerides pels espanyols entre els segles XV i XVI, així com altres actes d'extermini a la mateixa Amèrica, a la Xina o a Austràlia, o la captura d'homes i dones africans per fer-los esclaus, entre d'altres. Però els del segle XX són els que estan més frescos en la memòria col·lectiva. El Congo, més de 10 milions de morts Entre 1885 i 1908, el rei Leopold II de Bèlgica va aniquilar entre 10 i 15 milions de natius del Congo, una colònia sotmesa a l'avarícia i la crueltat del monarca. Tota la població es va veure obligada a fer treballs forçats per extreure els recursos naturals que enriquien les butxaques del rei belga. Els càstigs per a qui no complia eren atroços, com l'amputació de mans, i els natius que no mataven els homes de Leopold morien de malalties arribades d'Europa. L'escàndol va ser tan gran, que l'any 1908 el govern belga va obligar Leopold II a cedir el control de la colònia a una administració civil. L'any 2020, el rei Felip de Bèlgica va demanar perdó per aquell genocidi. Armènia, el genocidi no reconegut Al contrari de Bèlgica, Turquia no ha reconegut mai la destrucció sistemàtica de la població armènia per part de l'Imperi Otomà. Entre 1915 i 1923, al voltant de dos milions de civils armenis van ser assassinats. El govern dels Joves Turcs van sotmetre la població armènia a marxes forçades pel desert, sense aigua ni menjar, violacions sexuals i matances, sense distingir per sexe o edat. Turquia, hereva de l'Imperi Otomà, nega reiteradament el genocidi malgrat les proves aportades per estudiosos i organitzacions internacionals. L'holocaust nazi, el tristament més famós dels genocidis Els jueus han patit persecucions al llarg de la seva història, però el súmmum va arribar amb el règim nazi. L'Alemanya de Hitler també va perseguir comunistes, republicans catalans i espanyols, homosexuals o gitanos, però va projectar un pla específic destinat a aniquilar la població jueva. Es calcula que uns sis milions de jueus van perdre la vida, especialment als camps d'extermini, a Alemanya mateix, però també als territoris que conquistava de Polònia, Txecoslovàquia, els Països Baixos o Iugoslàvia, entre d'altres. Milions de jueus van morir als camps nazis (Unsplash / Darshan Gajara) Els judicis de Nuremberg, entre 1945 i 1946, va condemnar a mort onze jerarques nazis; tres, a cadena perpètua, i quatre més a penes d'entre deu i vint anys de presó. L'any 2000, el llavors president alemany, Johannes Rau, va demanar perdó al poble jueu pels crims nazis davant la Knesset, el Parlament d'Israel. Cambodja, el terror dels Khmers Rojos Entre 1975 i 1979, el règim de Pol Pot va matar dos milions de persones. Amb l'objectiu d'imposar un socialisme agrari, el líder dels Khmers Rojos va aniquilar diferents minories, va eliminar els intel·lectuals i va obligar la població urbana a traslladar-se a camps de treball rurals, separant famílies senceres, amb llargues jornades de treball, que van provocar milers de morts per malalties, esgotament i malnutrició. Srebrenica, l'horror a tocar de casa Entre 1992 i 1995, la guerra va tocar el timbre d'Europa. La caiguda del comunisme va arribar a l'antiga Iugoslàvia i amb la confluència de diferents factors polítics i socials, va desembocar en la desintegració del país i l'anomenada guerra de Bòsnia. El conflicte va ser complex i es va acabar internacionalitzant. En plena escalada bèl·lica, els serbis, que ocupaven territori del que avui és Bòsnia i Hercegovina, van perpetrar el genocidi de Srebrenica. L'exèrcit serbi va assassinar sistemàticament més de 8.000 bosnians, sobretot homes i nens, en aquesta ciutat muntanyosa. L'operació formava part de la política de neteja ètnica de serbis i croats, que també incloïa la violació sistemàtica de dones i nenes, prenent el cos femení com a camp de batalla i humiliació. La matança de Srebrenica, la vergonya d'Europa (Unsplash / Daniel Stuben) Per les atrocitats comeses durant la guerra de Bòsnia, el Tribunal Penal Internacional va condemnar Radovan Karadzic, expresident de la República Sèrbia, i l'excap de l'Estat major Ratko Mladic a cadena perpètua com a responsables del genocidi de Srebrenica. Els genocidis al segle XXI: l'èxode dels rohingyes L'ONU ha qualificar de genocidi les matances de rohingyes per part de l'exèrcit de Birmània. Més de 700.000 persones d'aquesta ètnia s'han vist obligades a fugir de casa seva. Els rohingyes formen un grup de prop d'un milió de persones concentrades a Birmània, a prop de la frontera amb Bangladesh. Al contrari que la població birmana, budista, els rohingyes són musulmans. El govern birmà no els considera ciutadans ni els permet llibertat de moviment. El conflicte entre aquesta població musulmana i la majoria budista ve de lluny, dels anys 40 del segle passat, i des de llavors han estat víctimes de violència i repressió per part dels diferents governs del país.

Genocidis: per què costa tant demanar perdó?

L'aniquilació d'un poble a mans d'un altre és un fet tan antic com la humanitat, però amb el pas dels anys pocs països han reconegut la seva responsabilitat