El "pacte de la truita" que va desencallar l'Estatut

El 18 de juny de 2006, el president Pasqual Maragall es felicitava del resultat del referèndum que va aprovar el nou Estatut: "Benvolguts conciutadans, tenim Estatut. Catalunya té el nou Estatut que desitjàvem. La victòria del sí ha estat rotunda, ha estat inapel·lable. I, per tant, Catalunya està d'enhorabona." El part havia estat difícil, però la criança encara ho seria més. Aquell nou Estatut acabaria suposant un punt d'inflexió en la política catalana. El "pacte de la truita" La història en majúscules es construeix sovint amb històries en minúscules, anècdotes aparentment banals que acaben donant impuls als fets més transcendentals. Aquesta és la intrahistòria d'un pacte cuinat a la calor dels fogons. El nou Estatut d'Autonomia es va aprovar amb el 74% de vots favorables en un referèndum que no va arribar al 49% de participació. Però aquell no era el final de res: era el començament d'un llarg conflicte que acabaria al Tribunal Constitucional, però també era la culminació de gairebé tres anys de tràmits al Parlament i al Congrés en què va ser determinant l'empenta d'un barceloní i un osonenc, Ernest Maragall i Francesc Homs; el primer, un bon amfitrió, el segon, un home amb l'estómac buit. Els hem reunit tots dos en un bar de la vila de Gràcia, a Barcelona, quinze anys després d'una trobada que desembocaria en un pacte, "el pacte de la truita". Pasqual Maragall va impulsar un nou Estatut (EFE / Alberto Estévez) La negociació del nou Estatut estava encallada al Parlament. Calia el suport dels grups favorables: les tres formacions del tripartit de Pasqual Maragall, PSC, ERC i ICV-EUiA, i del grup de CiU, a l'oposició després de 23 anys. Només el PP era contrari al nou text. Però les negociacions no avançaven i a Francesc Homs se li va acudir tirar pel dret i anar a veure Ernest Maragall, llavors secretari del govern. Homs: "Jo et vaig posar un missatge, perquè jo havia intentat quedar amb l'Iceta i no me'n vaig sortir. No em va contestar. Llavors vaig pensar a fer un últim intent." El dimecres 28 de setembre del 2005, l'aleshores diputat de CiU al Parlament es va plantar a casa de Maragall a veure si podien avançar, però era de nit, bastant tard, i tenia un problema dels grossos: Homs: "El meu problema és que quan tinc gana només tinc gana. Era a casa d'en Maragall incapaç de mantenir una conversa amb la gana que tenia, i va i ell em diu que l'únic que em pot fer és una truita." Dit i fet, Ernest Maragall es posa el davantal, agafa un plat i un ou, i es posa a batre'l. Homs: "Aquella imatge em va impressionar molt. Vaig pensar que era una situació molt surrealista, jo a casa de l'Ernest Maragall, amb l'Estatut pel mig, i ell batent un ou!" Maragall: "Home, era el més normal: ve algú a casa, és tard i no ha sopat, doncs prenem alguna cosa, simplement." L'un amb el davantal posat i l'altre amb la gana satisfeta, comencen a negociar algun dels punts nuclears de l'Estatut, com el capítol del finançament. Maragall: "Vam acordar una redacció que anys després va caure. En part ja no va suportar el pas pel Congrés de Diputats i, naturalment, encara menys el pas pel Tribunal Constitucional." Només dos dies més tard, el 30 de setembre, el ple del Parlament va aprovar el projecte d'Estatut amb els 120 vots a favor que sumaven PSC, ERC, ICV-EUiA i CiU, i els 15 en contra del PP. Dos outsiders arriscats El que ja es pot batejar com "el pacte de la truita", que va desencallar l'Estatut, va ser possible gràcies a la decisió personal de dues figures polítiques singulars que van anar per lliure, això sí, amb un cert coixí al darrere. Maragall: "Tots dos vam assumir un cert risc. Jo no ho feia seguint cap instrucció. D'alguna manera estàvem trencant motllos." Homs: "A veure, teníem algú que ens donava suport..." Maragall: "Jo menys que tu... El Pasqual segurament sí, d'altres potser no tant." En aquest punt, Homs talla Maragall: "Prou, fins aquí", per afegir-hi tot seguit: Homs: "I jo tenia el suport sens dubte de l'Artur Mas." Maragall: "Però anàvem una mica per lliure." Homs: "Sí, perquè tant a casa d'ell com a casa meva hi havia gent que li interessava que això no anés." Maragall: "Exactament." El pacte del Tinell va posar fi a 23 anys de governs de CiU (EFE / Andreu Dalmau) Cap dels dos posa noms als que els interessava que la negociació no anés bé, però ho donen a entendre: Maragall: "El 30 de setembre del 2005, quan el Parlament aprova el projecte d'Estatut, va ser un moment magnífic. Dos dies després, a l'executiva del PSC les cares llargues ja dominaven. I era un clima d'inquietud, preveient complicacions molt difícils de superar." En aquell moment, José Montilla era el primer secretari del PSC, amb José Zaragoza i Miquel Iceta com a pesos pesants dins l'executiva. Francesc Homs emfatitza el segon component de la coalició quan s'explica: Homs: "A Convergència i a Unió hi havia incomoditat. Se m'ha entès, oi?" Votar amb resignació Ernest Maragall ara és a les files d'ERC, un partit que llavors, encara que era al govern, es va inclinar pel no al referèndum a conseqüència de les retallades que n'havia fet el Congrés dels Diputats, el que Alfonso Guerra va dir de "passar-hi el ribot". Allò acabaria desencadenant una nova crisi al govern Maragall i unes eleccions anticipades. Però, en aquell moment, Ernest Maragall militava al PSC i va votar que sí. Tant ell com Francesc Homs reconeixen que ho van fer amb una certa resignació, pensant que seria un punt de partida. Després va venir l'altra retallada, la del Tribunal Constitucional, que, segons Homs, va generar un canvi important en la societat catalana: Homs: "El 2010 hi va haver un canvi de xip en profunditat, com a conseqüència de la sentència del Constitucional." Tots dos també n'han extret una lliçó: Maragall: "Hem après que no podem caure en la ingenuïtat de pensar que per tenir raó ja n'hi ha prou." Homs: "I que no avançarem mai si només ens dediquem a competir entre nosaltres a Catalunya." Maragall: "I l'evidència que, sense aquell 30 de setembre del 2005, quan el Parlament va aprovar l'Estatut, no hi hauria hagut l'1 d'Octubre. La història no és una successió de fets aïllats i en aquest cas s'hi veu una relació causa-efecte claríssima." Què n'ha quedat, d'aquell Estatut? L'Estatut de 2006 tenia tres grans eixos: un nou finançament amb més capacitat de decisió per a la Generalitat, el blindatge de determinades competències i un tracte bilateral de Catalunya amb l'Estat. Però les relacions Estat-Generalitat, lluny de millorar amb aquell nou marc, van anar a mal borràs. Maragall i Homs creuen que sense l'Estatut i la sentència del TC no hi hauria hagut l'1-O (ACN / Elisenda Rosanas) La comissió bilateral prevista només s'ha reunit nou vegades en aquests 15 anys: vuit amb Zapatero a la Moncloa, cap amb Rajoy i només una amb Pedro Sánchez. En matèria de finançament, els governs de Montilla i de Zapatero van acordar fa 12 anys un nou model que no s'ha tornat a revisar, com tampoc s'ha aplicat l'equiparació de la inversió en infraestructures amb el PIB català. Tot plegat, uns greus incompliments, segons l'opinió de Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional: "Res del que hi ha a l'Estatut, en l'apartat fiancer, s'ha acomplert. Res. Igual que no s'ha acomplert res en l'àmbit de les competències. Igual que es va tombar l'equiparació del català i el castellà com a llengües cooficials." Després del ribot al Congrés dels Diputats, la destralada final va venir del Tribunal Constitucional. La sentència del TC va buidar d'eficàcia jurídica la definició de Catalunya com a nació, va determinar que el català no podia ser llengua preferent de l'administració ni es podia equiparar amb el castellà, va limitar la potestat legislativa de la Generalitat en les matèries compartides amb l'Estat i va restringir les competències de Catalunya en fiscalitat. També va posar condicions en l'aplicació d'alguns articles, especialment els que es referien a drets lingüístics a l'administració, el consum o l'ensenyament, entre d'altres limitacions. Un milió de persones es van manifestar a Barcelona el 10 de juliol de 2010 contra la sentència del TC (ACN / Oriol Campuzano) El Tribunal Constitucional va fer pública la totalitat de la sentència el 9 de juliol del 2010, un dia abans de la manifestació de Barcelona amb el lema "Som una nació. Nosaltres decidim", el que es pot considerar l'inici del procés independentista.

El "pacte de la truita" que va desencallar l'Estatut

Ernest Maragall i Francesc Homs recorden el sopar on van tancar el text, quan fa 15 anys del referèndum