Parlar de la mort continua sent un tabú en la nostra societat i més encara quan es tracta d'infants i adolescents. Per això quan la mort d'un alumne o d'un educador colpeja una escola, els mestres tenen la difícil tasca de gestionar emocions com la tristesa o la ràbia dels seus alumnes. Com es pot gestionar el dol a les escoles? Per aprendre a lidiar amb aquestes situacions, una setantena de professors de la comarca del Montsià ja reben formació en pedagogia del dol i la mort. És una experiència pionera que promou l'empresa funerària Remsa a través de Pere Clotet, el seu psicòleg especialista en acompanyament del dol. Clotet creu que estem predisposats a no parlar de la mort perquè ens resulta incòmode: Estem en una societat que viu d'esquena a la mort. Tot està enfocat de cara a la vida i a passar-s'ho bé. I amb el sistema educatiu passa el mateix: no ens han preparat per entomar la mort del pare, d'un amic o d'algú que estimem. Com a societat, vivim d'esquena a la mort i ens calen eines per gestionar el dol De fet, el primer que treballen els mestres és la capacitat d'entendre les pròpies experiències amb la mort i el fet que cadascú viu la pèrdua d'una manera diferent. Per això Clotet insisteix que els alumnes han de poder compartir el que senten en tot moment: La tècnica d'acompanyar el dol no es basa mai en el que sabem nosaltres sobre el dol, sobre la mort, sinó a preguntar al xiquet, als nois, als adolescents què creuen ells que passa quan ens morim, què creuen ells que han de fer com a ritual... També recomana ser directes i naturals a l'hora de comunicar la mort d'algú. El primer és parlar clar. S'ha de dir que aquella persona s'ha mort. No hem de fer servir eufemismes. L'important en aquests processos és el que transmetem. La tranquil·litat que desprenem és el que percebran els alumnes. I a partir d'aquí, expressar les emocions. Què passa quan la mort pica a la porta d'una aula? Ho sap bé Rosa Solé. En trenta anys de docència, nou com a directora de l'institut escola Agustí Barberà d'Amposta, ha perdut una estudiant i dos companys professors. Un es va suïcidar i va ser un cop duríssim per al centre: Perquè va ser d'un dia per l'altre i l'alumnat va necessitar l'ajuda de les tècniques de l'EAP, psicòlegs, psicopedagogs... També vam haver d'afrontar la mort d'una nena de 10 anys. El fet de ser una nena petita va suposar molt de disgust, malestar i ràbia.  Els petits entenen la mort amb més naturalitat (Anna Shvets / Pexels) La ràbia i l'agressivitat són les emocions que s'apoderen dels adolescents quan hi ha una mort propera, mentre que la canalla de menys de 10 anys entén la mort d'una manera més senzilla. Solé, que ara coordina el curs des del Centre de Recursos Pedagògics del Montsià, considera que cal tenir eines específiques als claustres per abordar aquestes situacions amb els alumnes: Els mestres i les mestres sempre hem fet el que bonament hem pogut. La pandèmia ha generat més necessitat de parlar del dol i de la mort. El fet de tenir més coneixements ens ajudarà a saber com treballar-ho i també a detectar emocions amagades que encara no s'han fet paleses. Els psicòlegs, però, apunten que el millor és anticipar-se. Deixar de banda els tabús i educar en la mort de manera habitual, com una etapa més del cicle de la vida.