El Giorgio Ossola va arribar a Barcelona l'any 2015. No va pensar mai que deixar el seu país per canviar de vida el portaria a viure gairebé cinc anys al carrer. La primera nit la va passar en un banc davant la Sagrada Família. Durant els anys de carrer va patir dos episodis violents: un intent d'agressió física a l'Arc de Triomf mentre feia cua per una bossa de menjar i l'altre a l'Aquàrium, quan una persona va entrar a la tenda de campanya on dormia per robar-li. Però la violència, en molts casos, també passa per les agressions verbals.

"Jo soc blanc i no ho he viscut de manera directa, però he estat a prop de gent que l'ha patit. Sempre són insults relacionats amb la nacionalitat, com si néixer en un lloc o en un altre et fes ser millor o pitjor persona. Després hi ha la violència física, que és violència i punt. He sentit moltes vegades: 'Un grup de quatre persones, em van pegar i em van robar.' En quin moment penses de fer això a una persona que dorm al carrer?"

Recomptes incomplets per falta de denúncies

Segons la Fundació Arrels, més del 46% de les persones que viuen al carrer de Barcelona han patit algun tipus d'agressió física i/o verbal. És el que recullen les enquestes del cens anual que fa la Fundació. Aquest còmput, però, és incomplet perquè la majoria no ho denuncien. Els motius, són diversos, segons explica Bea Fernández, responsable de l'equip jurídic d'Arrels.

"Les persones que pateixen agressions no ho denuncien perquè tenen por o inseguretat per la situació en què es troben. També hi ha persones que consideren que la denúncia no tindrà recorregut o fins i tot perquè no són conscients que són víctimes d'un delicte o d'una falta. Consideren que aquesta violència o aquesta agressivitat forma part de la seva vida i ho normalitzen."

A vegades, les agressions acaben amb morts violentes com les tres que hi va haver a la ciutat de Barcelona durant el confinament o la darrera fa un parell de setmanes al districte d'Horta-Guinardó. Si aquests fets es denuncien i s'acaben condemnant, ara es podria aplicar un agreujant més: l'aporofòbia.

"Normativament, aquesta violència cap a les persones en situació de vulnerabilitat està reconeguda. L'odi al pobre, l'aporofòbia, ara està recollida al Codi Penal. Ara se li dona un nom a aquesta agressió o discriminació i això pot ajudar en les situacions en què viuen les persones que estan al carrer."

"Del carrer no se n'acaba de sortir mai"

L'any 2017 va ser la primera vegada que el Giorgio va sentir a parlar d'Arrels i el 2018 hi va entrar com a usuari. Durant el confinament, li van oferir encarregar-se de fer cafès a les persones que buscaven refugi al centre de la Fundació ubicat al cor del Raval. El passat mes d'octubre va començar a treballar a Arrels com a orientador en la primera acollida al centre. Ara té una rutina, viu en un pis amb la seva gossa, però admet que continua pensant en els seus 5 anys dormint al carrer.

"Mai se surt del carrer. Jo soc 'callejero'. No vull que ni el meu cap ni la meva ànima s'oblidin del sentiment de llibertat que tenia quan estava al carrer. No tinc por de tornar-hi per la violència. Tinc por per l'edat, en faré 52. No sé si existeix un càlcul de quant val un any de carrer, però el cos sí que ho sap."

Violències invisibles

La violència física i verbal és sistèmica en les persones que viuen al ras. Però hi ha altres violències que són més invisibles, però que acaben sent molt més doloroses, segons admet el Giorgio.

"El que fa més mal quan ets al carrer són les mirades de la gent. Jo l'anomeno la violència silenciosa. És la que més mal et fa perquè entra dins i no surt. També penso que la violència psíquica és encara molt més forta, perquè al carrer et sents sol. La solitud és una violència. Quan tu et sents sol tot canvia i tot té un valor diferent. "